Dones poetes

En el marc del Dia mundial de la poesia, que se celebra cada any el 21 de març, LletrA ens proposa que avui 17 de març celebrem el Dia de la poesia catalana a Internet i fa una crida perquè omplim les xarxes socials de versos catalans, a Twitter, a Facebook i als blocs.

Una bona iniciativa, sens dubte. Com tantes altres vegades he fet, hi participaré i en faré el seguiment a la xarxa, però un dia em sembla oportú també recomanar l’exposició “Dones poetes” que es pot veure a les Cotxeres del Palau Robert. La mostra ret homenatge a 12 poetes catalanes que han contribuït a la recuperació del català com a llengua literària. El recorregut de l’exposició segueix un ordre cronològic i de cada poeta hi ha un resum biogràfic, unes paraules sobre la seva manera de viure la poesia i una petita mostra dels seus llibres i poemes. Les dotze autores que podem veure a l’exposició són:

M. Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felicia Fuster, Maria Beneyto, M. Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinachs, Marta Pessarodona i Maria Mercè Marçal.

Els criteris que s’han seguit per fer la selecció són: ús del català com a llengua poètica, data de naixement entre 1872 i 1950 (a excepció de Maria Mercè Marçal) i el fet d’haver contribuït a l’evolució de la poesia catalana. 

La mostra, organitzada per la Universitat de Vic amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut Català de les Dones, es pot visitar des del 7 de març fins al 29 d’abril. Val la pensa deixar-s’hi caure i dedicar uns minuts a passejar entre els versos que s’han seleccionat d’aquestes poetes.

A continuació, dos dels textos més emblemàtics que hi podem llegir:

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver
nascut dona, de classe obrera i nació
oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes (1977)

Maria Mercè Marçal

Per què escric? Diria que, primordialment,
pel meu amor a les paraules. Des de
sempre m’ha fascinat el seu so. La
meva mare em deia que de petita
jugava a recitar poemes, que
me n’inventava, sols repetint paraules
que anava aprenent.

Qui sóc i per què escric? (1998)

Montserrat Abelló

Tornarem a córrer!

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.

Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.

Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:

La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.

I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.

Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.Tu seràs la paraula viva,
la paraula vivia i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consiciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

L’amor, la mort i la pàtria són els grans temes de la poesia de Vicent Andrés Estellés. En aquest poema, el poeta troba el sentit de la seva vida, el seu lloc, lluitant pel poble al qual pertany. Ell veu que si deixés de ser poble no seria res perquè perdria la seva identitat.

Amb la reproducció d’aquest poema, m’afegeixo a la II Festa Estellés, una iniciativa que ha impulsat l’escriptor Josep Lozano per homenatjar el poeta cada 4 de setembre, data de l’aniversari del seu naixement, i que arran de la proposta de Víctor Pàmies, també està tenint una àmplia resposta a la xarxa.

Joan Maragall, la paraula il·luminada

Sol, solet

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el bon sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

          J. Maragall

M’ha agradat rellegir aquest poema. Si no el primer, sí que és un dels primers que vaig aprendre de memòria, de petita, a l’escola, i que encara ara recordo. Un poema que Joan Maragall escriu de jove, quan descobreix la passió per la poesia, una passió que neix com a rebel·lió contra la grisor de la vida burgesa.

Sol, solet és un dels poemes que mostra l’exposició sobre Joan Maragall “la paraula il·luminada”, que des  del 14 d’abril fins al 10 de juliol es pot veure al Palau Moja, en el marc de les celebracions de l’any Maragall. L’exposició va resseguint, de forma cronològica, diferents aspectes de la poesia, de la vida i de les reflexions del poeta a través dels seus versos, de les seves converses i de les seves lectures. Un recorregut que fem guiats per la paraula, que ens il·lumina en aquest viatge.

La mostra ens acosta al poeta de jove, vinculat al modernisme i compromès amb el projecte catalanista a través d’aquestes contundents paraules:

La grandesa

d’avui, la nostra,

consisteix no

en morir

per una idea sinó

en viure per totes.

Joan Maragall ["Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç, 2a època, any V (1893),

La sala principal de l'exposició representa un bosc en la penombra ple de columnes lluminoses on tranquil·lament podem llegir 10 dels seus poemes més significatius, escoltar-los amb auriculars o veure’n imatges al·legòriques. Així, aquí podem aturar-nos a assaborir una i altra vegada els versos de poemes prou coneguts, com ara Oda a Espanya, La vaca cega, La fi del comte Arnau, El Cant de la senyera, entre d’altres.

De forma molt original, l’exposició també dedica un espai a la relació de Catalunya i Espanya a través d’una conversa de Messenger, en què Miguel de Unamuno i Joan Maragall s’intercanvien les seves idees a temps real.

Haig d’admetre que també m’ha complagut, ni que sigui per satisfer un cert desig tafaner, entrar a Can Maragall, l’espai que recrea la casa on va viure Joan Maragall, i veure els objectes més quotidians que formaven part de la seva vida.

L’exposició acaba amb el «Cant espiritual», un “cant a la bellesa del món i a la vida”, “el que la seva obra ens ha revelat com ningú”, segons Jordi Castellanos, el comissari de la mostra, que fa que el visitant surti de la mostra carregat d’optimisme i vitalitat.

És quan corro que hi veig clar

Quines bones sensacions m’ha deixat la Mitja Marató de Granollers! Que bé que m’ho he passat i que contenta que estic. Era la segona vegada que feia una Mitja Marató i no em pensava pas que, com l’any passat a Granollers també, baixés de les dues hores. Però sí, aquest any 1:55:22, justament tres segons més només que l’any passat. La meva satisfacció és immensa.

L’èxit i la popularitat d’aquesta cursa, que enguany celebra el 25è aniversari, s’entén perfectament. L’organització és excel·lent, el suport de la gent és impressionant i el recorregut, preciós. Espectacular el moment en què a mitja cursa es poden veure els primers classificats, professionals d'un altíssim nivell, córrer com si volessin, fantàstiques les baixades sortint de la Garriga, i emocionant l’arribada a Granollers. Gent de tots els punts del territori es concentren aquest dia aquí per participar en aquest gran esdeveniment. Tot és gran, molt gran.

I, finalment, encertat també l’eslògan d’aquest any: És quan corro que hi veig clar. Felicito qui l’hagi triat. Conjumina, amb un deix molt poètic, l’afició a córrer, el benestar i moltes altres coses. Fa reflexionar, i això m’agrada. I sé que seguiré corrent perquè això justament em fa estar molt desperta.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla sequera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

JV Foix (1953)