Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periodisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de desembre del 2011

#jotv3



“RAC1 mai no hauria estat possible sense Catalunya Ràdio. 8TV no té cap futur sense una TV3 potent. I, deixeu-m’ho dir: sense TV3 i Catalunya Ràdio, ni l’ARA és imaginable, ni Pa negre és possible, ni el teatre català tindria la dimensió, la qualitat i l’acceptació del públic.”
Així de contundent es va manifestar Salvador Cardús en un magnífic article publicat al diari ARA l’endemà mateix que el portaveu del Govern, Francesc Homs, anunciés la retallada en el pressupost de la CCRTV.
No és per menys. La mesura s’entén perfectament en el marc de la situació econòmica actual i de les retallades generals, però és preocupant en la mesura que una reducció en recursos pot fer perdre el lideratge que ara té la televisió pública, pot fer minvar la qualitat dels seus productes i pot afeblir el que ha estat fins ara el principal motor de la indústria audiovisual catalana.
La televisió pública ha de ser un referent, un instrument de normalització lingüística i de la cultura catalana. En paraules de David Bassa, president del Grup Ramon Barnils, “TV3 és la principal eina vertebradora del país per a la cohesió social, cultural i lingüística”, però perquè ho sigui ha de tenir els mitjans que ho facin possible. Sabem que aquest lideratge és feble perquè la competència és molt forta i perquè l’audiència no es mou per una mera adscripció ideològica. Cal oferir productes de qualitat i continuar sent un espai de referència. 
En un moment excepcional com l’actual, tot s’ha de replantejar en termes econòmics, però potser també en aspectes més estructurals i aprofitar aquesta situació de crisi per revisar processos. La tisorada té un efecte immediat, però pot sortir molt cara si no es planifiquen també uns canvis que semblen necessaris. Cal anar amb molt de compte. Fa por pensar en un fracàs en la televisió pública catalana. TV3 és la principal indústria cultural del país i la salut d’un país es mesura per la seva cultura.

dijous, 10 de novembre del 2011

Montserrat Roig, des de la memòria



Aquest paisatge marítim correspon a una serigrafia de Narcís Comadira per il·lustrar el poema “A M.R.” que el mateix poeta va escriure en tornar de l’enterrament de Montserrat Roig al cementiri de Montjuïc. La tinc emmarcada, a casa, en un lloc ben visible. Mirant-la la recordo i se’m fa present. Preocupada com estava ella per la memòria, estic segura que li hagués agradat saber fins a quin punt la nostra memòria li és fidel, una memòria que ella entenia com un acte d’amor, però també el mitjà a través del qual s’ordena la vida.

Avui fa 20 anys que Montserrat Roig es va morir. Una dona escriptora, feminista, barcelonina, lluitadora, intuïtiva, apassionada, sagaç, entusiasta, intel·ligent, valenta, seductora, militant activa d’esquerres, solidària amb els oprimits i amb els marginats i defensora de causes progressistes. Una persona compromesa com a ciutadana, com a escriptora, com a periodista i com a dona i que en la seva mort prematura ens va deixar orfes d’una veu que parlava en nom d’aquells que no tenen veu.


De ben petita jo ja havia llegit alguns dels seus primers llibres, més endavant vaig ser una fidel lectora dels seus articles a El Periódico o a l’Avui perquè parlava de temes de la vida quotidiana amb naturalitat, amb tendresa, amb humor, però també amb ràbia i sarcasme. Li agradava aprofitar el mitjà com a element de denúncia i ben aviat es va convertir en un dels meus referents principals. La seva vida va ser tan intensa com ràpida. I es va morir tal com havia viscut: lluitant, treballant i denunciant la injustícia.
“La diferència entre la literatura i el periodisme
potser és classista. Jo crec que es pot fer una
gran literatura fent periodisme”.
Va lliurar el seu últim article per al diari Avui dos dies abans de morir. Un article sobre els nens víctimes del terrorisme, que acaba amb la frase “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”. Un punt final a la seva obra que també va posar punt i final a la seva vida.

 “El temps de la memòria no té res a veure amb el temps de la història.
L’ordre de la imaginació s’escapa a totes les dades, a tots els fets.
Aquesta és la revenja de la literatura contra la història.”

A M.R.
Difusa llum i resplendor innocent
sobre els olis del port
i també un pòsit d’anys
i la calma del buit i la tarda deserta

Deserts els cors tristos
de solitud els ulls
escruten el futur s’enfilen es fan
dièresi de la teva ruïna
que és la nostra ruïna

Digues ¿Creix l’esperit tesa les veles
es prepara
i quan xoca l’acer contra el sílex
ho deixa tot – com llast--
tot en un dolç desprendre’s?
Allò que ha estat ¿té ara sentit nou?
Atzar i voluntat ¿s’han tornat profecia?
A la garba de plors
--amor i omissions—del nostre adéu
deixo preguntes que no pots respondre.
Narcís Comadira

diumenge, 14 d’agost del 2011

#salvemenjoel

Transcric a continuació el missatge que els pares del Joel han difós per salvar la vida del seu fill, a qui han diagnosticat una leucèmia. Com Vicent Partal en l'apunt que n'ha fet al seu bloc, en faig difusió perquè en aquest cas conec personalment la mare i és una noticia que m’ha trasbalsat.
Sembla que la crida que están fent a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook principalment) està anant molt bé, però també cal que prenguem consiciència que aquesta solidaritat ha d’anar més enllà d’un simple clic.
Per conèixer els punts de donació cal informar-se'n a la Fundació Carreras o bé trucar al 900 323 334.
***********************************************************************************

El teu gest pot salvar la vida del nostre fill Joel de 6 anys a qui li van diagnosticar, el dia 30 de març d'enguany, una leucèmia mieloide aguda amb monosomia del cromosoma 7.

Només un trasplantament el proper mes de setembre d'un donant compatible de medul·la òssia o de cordó umbilical li pot salvar la vida.

Poc a poc i amb moments molt durs a l'Hospital Sant Joan de Déu en Joel ha superat amb èxit totes les quimioteràpies preparatòries. A finals del mes d'agost ha d'ingressar a l'Hospital Vall d'Hebron per, en cas de tenir donant compatible, fer-li el trasplantament. Fa poc, però, hem tingut una notícia molt feridora: els dos donants de medul·la òssia que hi ha havia compatibles s'han fet enrera, un d'ells per raons mèdiques.

No ens queda quasi temps perquè en Joel no pot esperar, necessitem donants de medul·la òssia o de cordó umbilical el més urgent possible: Demà pot ser massa tard. A nivell estadístic ens diuen que és molt difícil que trobem donants compatibles en tan poc temps, però, també a nivell estadístic era difícil que tingués una leucèmia mieloide.

Fem una crida doncs, perquè us feu donants de medul·la òssia o de cordó umbilical. El primer pas és una simple anàlisi. Feu-vos-en a consciència i sobretot no us feu enreea. Formareu part d'una base de dades anònima de donants i quan més n'hi hagi, més possibilitats hi haurà que en Joel o altres persones puguin tenir una nova oportunitat de viure. Més informació: http://www.fcarreras.org/ o al telèfon 900 32 33 34

Sandra i Joan

P.D.: Us agrairem de tot cor que feu córrer aquest correu als vostres amics, familiars o a qui ho cregueu oportú
***********************************************************************************

dimecres, 20 d’abril del 2011

Joan Maragall, la paraula il·luminada


Sol, solet

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.


Per lla a Sant Josep
el bon sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.


I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

          J. Maragall

M’ha agradat rellegir aquest poema. Si no el primer, sí que és un dels primers que vaig aprendre de memòria, de petita, a l’escola, i que encara ara recordo. Un poema que Joan Maragall escriu de jove, quan descobreix la passió per la poesia, una passió que neix com a rebel·lió contra la grisor de la vida burgesa.

Sol, solet és un dels poemes que mostra l’exposició sobre Joan Maragall “la paraula il·luminada”, que des  del 14 d’abril fins al 10 de juliol es pot veure al Palau Moja, en el marc de les celebracions de l’any Maragall. L’exposició va resseguint, de forma cronològica, diferents aspectes de la poesia, de la vida i de les reflexions del poeta a través dels seus versos, de les seves converses i de les seves lectures. Un recorregut que fem guiats per la paraula, que ens il·lumina en aquest viatge.

La mostra ens acosta al poeta de jove, vinculat al modernisme i compromès amb el projecte catalanista a través d’aquestes contundents paraules:

La grandesa
d’avui, la nostra,
consisteix no
en morir
per una idea sinó
en viure per totes.

Joan Maragall ["Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç, 2a època, any V (1893),

La sala principal de l'exposició representa un bosc en la penombra ple de columnes lluminoses on tranquil·lament podem llegir 10 dels seus poemes més significatius, escoltar-los amb auriculars o veure’n imatges al·legòriques. Així, aquí podem aturar-nos a assaborir una i altra vegada els versos de poemes prou coneguts, com ara Oda a Espanya, La vaca cega, La fi del comte Arnau, El Cant de la senyera, entre d’altres.

De forma molt original, l’exposició també dedica un espai a la relació de Catalunya i Espanya a través d’una conversa de Messenger, en què Miguel de Unamuno i Joan Maragall s’intercanvien les seves idees a temps real.

Haig d’admetre que també m’ha complagut, ni que sigui per satisfer un cert desig tafaner, entrar a Can Maragall, l’espai que recrea la casa on va viure Joan Maragall, i veure els objectes més quotidians que formaven part de la seva vida.

L’exposició acaba amb el «Cant espiritual», un “cant a la bellesa del món i a la vida”, “el que la seva obra ens ha revelat com ningú”, segons Jordi Castellanos, el comissari de la mostra, que fa que el visitant surti de la mostra carregat d’optimisme i vitalitat.

divendres, 18 de febrer del 2011

Sense senyal


És un dia trist. Tancar TV3 al País Valencià és una vergonya i un atac a la democràcia.

divendres, 12 de novembre del 2010

#28N

La campanya electoral tot just ha començat i el debat a Internet ja és intens i molt interessant. Tots els partits han vist a la xarxa una nova manera de comunicar-se amb les ciutadans i una nova eina per fer arribar el seu missatge i no ho volen desaprofitar. La política 2.0 ja és una realitat i la campanya electoral d’aquests comicis també ho serà.  

Aquesta nova manera de rebre la informació de les diferents formacions polítiques i de seguir una campanya que serà, de ben segur, molt 2.0 m’interessa i m'agrada per diversos motius:

1.  Prefereixo un entorn on no hi ha blocs electorals, ni cap tipus de límit.

2.  Vull rebre informació, també, dels partits que no tenen possibilitat de ser presents a ràdios i televisions, en els espais de propaganda electoral, pel fet que no tenen actualment representació  parlamentària.

3.  M’agrada que el ciutadà pugui ser escoltat i pugui participar en els debats. A la xarxa, la comunicació és intensa en les dues direccions.

4.  M’interessa el debat real que es produeix a Twitter entre els activistes de les diferents formacions, on l’eslogan i les consignes perden protagonisme a favor de l’argument.

5.  Perquè a Internet hi ha una major transparència i un millor accés a la informació. El polític s’hi ha de mostrar tal com és, sense disfresses.

6.  M’interessa el fons, però també la forma. Els nous formats (vídeos, xarxes socials, blocs, etc.) en què es transmet la informació fan més proper i atractiu el discurs.

7.  Perquè a la xarxa es fomenta la participació tranversal dels activistes en detriment de la verticalitat i de les formacions polítiques.

8.  M’il·lusiona veure la participació en la campanya d’activistes, militants, simpatitzants o ciutadans anònims, en una època en que justament del que més es parla és de la desafecció.

9.  No vull estar al marge d’una transformació tan gran en la manera de fer política. Encara estem lluny, segurament, de l’ús que Estats Units fa d’Internet i les xarxes socials com a estratègia política, però el canvi en major o mesura ja s’ha produït i no es pot menystenir.

10. I, en definitiva, perquè, en paraules d’Antoni Gutiérrez Rubí, prefereixo les idees que les consignes repetides.

Per tot això, en aquesta campanya optaré per informar-me principalment a través de la multiplicitat de canals que ofereix Internet i estic convençuda que serà la vegada que arribaré al dia de la jornada electoral amb més informació, i de qualitat, que mai.