Tornarem a córrer!

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.

Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.

Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:

La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.

I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.

Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull

#salvemenjoel

Transcric a continuació el missatge que els pares del Joel han difós per salvar la vida del seu fill, a qui han diagnosticat una leucèmia. Com Vicent Partal en l'apunt que n'ha fet al seu bloc, en faig difusió perquè en aquest cas conec personalment la mare i és una noticia que m’ha trasbalsat.

Sembla que la crida que están fent a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook principalment) està anant molt bé, però també cal que prenguem consiciència que aquesta solidaritat ha d’anar més enllà d’un simple clic.

Per conèixer els punts de donació cal informar-se'n a la Fundació Carreras o bé trucar al 900 323 334.

***********************************************************************************

El teu gest pot salvar la vida del nostre fill Joel de 6 anys a qui li van diagnosticar, el dia 30 de març d'enguany, una leucèmia mieloide aguda amb monosomia del cromosoma 7.

Només un trasplantament el proper mes de setembre d'un donant compatible de medul·la òssia o de cordó umbilical li pot salvar la vida.

Poc a poc i amb moments molt durs a l'Hospital Sant Joan de Déu en Joel ha superat amb èxit totes les quimioteràpies preparatòries. A finals del mes d'agost ha d'ingressar a l'Hospital Vall d'Hebron per, en cas de tenir donant compatible, fer-li el trasplantament. Fa poc, però, hem tingut una notícia molt feridora: els dos donants de medul·la òssia que hi ha havia compatibles s'han fet enrera, un d'ells per raons mèdiques.

No ens queda quasi temps perquè en Joel no pot esperar, necessitem donants de medul·la òssia o de cordó umbilical el més urgent possible: Demà pot ser massa tard. A nivell estadístic ens diuen que és molt difícil que trobem donants compatibles en tan poc temps, però, també a nivell estadístic era difícil que tingués una leucèmia mieloide.

Fem una crida doncs, perquè us feu donants de medul·la òssia o de cordó umbilical. El primer pas és una simple anàlisi. Feu-vos-en a consciència i sobretot no us feu enreea. Formareu part d'una base de dades anònima de donants i quan més n'hi hagi, més possibilitats hi haurà que en Joel o altres persones puguin tenir una nova oportunitat de viure. Més informació: http://www.fcarreras.org/ o al telèfon 900 32 33 34

Sandra i Joan

P.D.: Us agrairem de tot cor que feu córrer aquest correu als vostres amics, familiars o a qui ho cregueu oportú

***********************************************************************************

La meva primera Matagalls-Montserrat

20.57 minuts. Aquest és el temps amb què he fet la meva primera Matagalls-Montserrat. La satisfacció és gran, molt gran.

La Matagalls Montserrat és la tradicional travessa que de des l’any 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia, en memòria de Jaume Oliveras, que va ser qui primer la va fer l’any 1904. Es tracta de recórrer 83.4 km, amb un desnivell acumulat de 5.980 m, en menys de 24 hores, per un itinerari que travessa els parcs naturals del Montseny, Sant Llorenç de Munt i Montserrat.

Era un repte, una aventura, i també una incògnita. Hi anava sola, mai no havia fet una marxa de resistència com aquesta i havia entrenat poc, però volia viure aquesta experiència i comprovar fins on podia arribar. L’ 1 de juliol es van obrir les inscripcions per Internet i, talment, com si es tractés d’un famós grup de música, en poc més de 24 hores es van acabar les 3.000 places disponibles. L’expectació creada havia superat totes les previsions. Jo havia aconseguit in extremis inscriure-m’hi  i ja no hi havia marxa enrere.

L’organització és impecable. Tot està perfectament calculat. És admirable l’entrega de la gent que col·labora en avituallaments, controls, punts de sortida i arribada i en altres indrets del recorregut. El camí està ben marcat i en els llocs perdedors hi ha una persona que indica el camí que cal seguir. Tot està al seu lloc, el caminador no hi troba a faltar res i és només l’esforç i la determinació a acabar-la el que permetrà aconseguir el repte.

I és que la Matagalls-Montserrat és molt més del que m'esperava, no tant per la duresa (d’això ja estava advertida), sinó per totes les sensacions que s’hi viuen. Les olors del bosc i de terra humida, les converses, i també els silencis, el caliu en els avituallaments i, molt especialment, la màgia de la nit que embolcalla els caminadors amb la presència imponent de la lluna i de la filera de llums que van avançant. La sortida del sol ofereix un espectacle únic, veure Montserrat per primer cop produeix una gran alegria i comprovar que cada cop Montserrat és més a prop és molt emocionant.

L’endemà de la marxa les conseqüències d’haver caminat tants km són evidents en peus i turmells, però és un mal que, passats uns dies marxa, i els records, en canvi, perduraran per sempre.

El meu més sincer agraïment a totes les persones que hi col·laboren i fan possible es pugui dur a terme un esdeveniment com aquest.

Un primer apunt

Un primer apunt per inaugurar un bloc que tenia ganes de començar. Un bloc que neix amb la voluntat d’expressar les coses que em passen, que veig o que sento i compartir-les a la xarxa.

Tot va començar fa poc més d’un any quan vaig crear-me un compte a Twitter. Hi vaig entrar sense saber ben bé què era i quan encara no se’n parlava gaire, però ben aviat m’hi vaig començar a familiaritzar i em va ben atrapar. La immediatesa en què arriba la informació, la complicitat que s’estableix amb persones afins, el seguiment que es pot fer de debats o la possibilitat d’aportar comentaris i informacions d’interès em va semblar fascinant. Amb el temps, però, em vaig adonar que amb 140 caràcters a vegades no en tinc prou. La limitació a fer piulades d'un màxim de 140 caràcters està molt bé i segurament és la clau de l'èxit de Twitter, però però per parlar de segons quins temes necessitava tenir un espai on, sense la limitació dels 140 caràcters, pogués fer una anàlisi més profunda i pausada. I aquest espai és aquest bloc, un bloc on parlaré del que conec, del que m'és proper i de les coses que més m'interessen.