#jotv3

“RAC1 mai no hauria estat possible sense Catalunya Ràdio. 8TV no té cap futur sense una TV3 potent. I, deixeu-m’ho dir: sense TV3 i Catalunya Ràdio, ni l’ARA és imaginable, ni Pa negre és possible, ni el teatre català tindria la dimensió, la qualitat i l’acceptació del públic.”

Així de contundent es va manifestar Salvador Cardús en un magnífic article publicat al diari ARA l’endemà mateix que el portaveu del Govern, Francesc Homs, anunciés la retallada en el pressupost de la CCRTV.

No és per menys. La mesura s’entén perfectament en el marc de la situació econòmica actual i de les retallades generals, però és preocupant en la mesura que una reducció en recursos pot fer perdre el lideratge que ara té la televisió pública, pot fer minvar la qualitat dels seus productes i pot afeblir el que ha estat fins ara el principal motor de la indústria audiovisual catalana.

La televisió pública ha de ser un referent, un instrument de normalització lingüística i de la cultura catalana. En paraules de David Bassa, president del Grup Ramon Barnils, “TV3 és la principal eina vertebradora del país per a la cohesió social, cultural i lingüística”, però perquè ho sigui ha de tenir els mitjans que ho facin possible. Sabem que aquest lideratge és feble perquè la competència és molt forta i perquè l’audiència no es mou per una mera adscripció ideològica. Cal oferir productes de qualitat i continuar sent un espai de referència. 

En un moment excepcional com l’actual, tot s’ha de replantejar en termes econòmics, però potser també en aspectes més estructurals i aprofitar aquesta situació de crisi per revisar processos. La tisorada té un efecte immediat, però pot sortir molt cara si no es planifiquen també uns canvis que semblen necessaris. Cal anar amb molt de compte. Fa por pensar en un fracàs en la televisió pública catalana. TV3 és la principal indústria cultural del país i la salut d’un país es mesura per la seva cultura.

I ara, contra l'aranès

El Govern central ha anunciat que interposarà un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, aprovada al Parlament de Catalunya el 22 de setembre de 2010 per una àmplia majoria de 117 vots a favor i 17 en contra.

L’executiu espanyol entén que aquesta llei és inconstitucional en la mesura que es declara l'aranès llengua d’ús preferent. Segons un comunicat del Govern, aquesta decisió s'argumenta en el fet que l'article 3.1 de la Constitució especifica que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la així com el dret a usar-la. Pel que fa a la resta de llengües espanyoles, es limita a recordar que l'apartat 2 de l'article assenyala que també són oficials en les seves respectives comunitats autònomes, però no esmenta res sobre l’ús preferencial. A més, el  govern considera que una llei aprovada per Catalunya “no pot entrar a regular l'ús de les llengües cooficials en l'administració general de l'Estat en la instrucció dels seus procediments administratius". Com no podia ser d'una altra manera, aquestes argumentacions es basen també en la Sentència del Constitucional contra l'Estatut, que va eliminar l'ús “preferent” d’una llengua cooficial a les administracions i als mitjans de comunicacions públics.

Un cop més, ens trobem davant d’un atac frontal a una llengua, a Catalunya i a les seves institucions. És sorprenent i indignant. On està el suport al plurilingüisme de l'Estat? Com pot ser que el Govern vulgui retallar una llei que té com a objectiu fonamental protegir i fomentar el coneixement de l'aranès, una llengua que durant segles ha estat minoritzada i sense gairebé reconeixement entre les institucions? Amb l’aprovació d’aquesta llei es posen per primera vegada els mecanismes necessaris per al reconeixement i la protecció  de l'aranès. Això no és constitucional? Pretendre que l'aranès a la Vall d'Aran, amb una població censada de 10.221 habitants, sigui la llengua preferent a les institucions de l'Aran, a l'ensenyament i a la toponímia és contrari a la Constitució?

L’anunci del recurs no és pas doncs una bona notícia, i davant d’aquest fet caldrà que les institucions catalanes facin front comú per evitar que s’aturin els passos que ja s’havien fet per impulsar l’aranès, element fonamental de la identitat pròpia de l’Aran.

Europa avalua el compliment de la Carta europea

El Comitè d’Experts sobre l’aplicació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries es va reunir ahir a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València amb representants de diferents organismes o associacions a fi de recollir informació per elaborar l’informe de compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta, aprovada el 1992 i ratificada per Espanya el 9 d’abril de 2001.

Al matí, es van reunir amb els representants d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Escola Valenciana, l’STEPV, el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i l’associació El Tempir d’Elx. Els representants d’aquestes entitats van informar el comitè del tancament de TV3 i de la imposició de multes a ACPV, del fet que no hi ha premsa en català amb una distribució normal al País Valencià, del dèficit del valencià a les webs oficials, i també que s’ha impedit la inclusió del requisit lingüístic en la nova llei de la funció pública, les complicacions que suposa per a la ciutadania que les forces i cossos de seguretat de l’Estat atenguin en català, o del poc ús del català a l’administració de justícia.

A la tarda  va ser el torn dels representants de la Generalitat i de diferents associacions de Catalunya que vetllen per l’ús del català en diferents àmbits. Pel que fa a l’àmbit de Justícia,  es va exposar l’incompliment per part de l’Estat espanyol de l’article 9 de la Carta i la falta de voluntat de complir les recomanacions que ha fet el mateix Comitè d’Experts en els informes anteriors. Com a mostra d’aquesta falta de voluntat, es va al·legar el Reglament de la carrera judicial, aprovat recentment, que estableix que la llengua pròpia de la comunitat no constitueix un requisit, sinó només un mèrit que, a la pràctica, no és preferent, tal com hauria de ser d’acord amb la mateixa Llei orgànica del poder judicial. Pel que fa a la determinació del nivell de llengua necessari perquè el jutge pugui obtenir el mèrit lingüístic, a diferència del que establia el reglament anterior, preveu que el mateix Consell General del Poder Judicial valori l’acreditació d’aquests coneixements, sistema que envaeix la competència de la Generalitat en matèria de llengua. Així mateix, la durada de la formació que preveu aquest nou reglament no garanteix el nivell adequat de coneixement que exigeix l’Estatut de Catalunya.

Finalment, es va fer informar els membres del Comitè que el compromís de no refusar la validesa dels documents redactats en català dins l’àmbit de l’Estat no es compleix, tal com ha quedat demostrat en un cas recent en què el Tribunal Suprem va rebutjar un recurs presentat en català.

El nou Diccionari jurídic català

Aquesta setmana s'ha presentat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el Diccionari jurídic català, un projecte de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, on han col·laborat més de tres-cents autors especialistes en dret català, juristes i professors de prestigi.

Es tracta d’un diccionari enciclopèdic especialitzat, amb més de 3.500 entrades, que recull lèxic jurídic antic i modern, termes que pertanyen a la història del dret, ressenyes bibliogràfiques de juristes catalans, expressions llatines habituals i fraseologia del llenguatge juridicoadministratiu.

El Diccionari és de fàcil consulta. Els articles es divideixen en dues parts: en primer lloc, hi ha la definició lexicogràfica del terme i, en segon lloc, l’ampliació enciclopèdica corresponent, que pot contenir informacions doctrinals, de legislació o de jurisprudència. A més, els articles també contenen les equivalències en espanyol, els termes relacionats amb l’entrada consultada i els sinònims. En aquest sentit, és una obra única ja que no n'hi ha cap altra en català amb aquestes característiques.

Està destinat als professionals del dret (magistrats, jutges, notaris, procuradors, advocats, professors i estudiants universitaris), a centres d’investigació i de recerca i, també, atès que es tracta d’una obra lexicogràfica de gran interès, a lingüistes.

El Diccionari és consultable en línia, cosa que permet fer cerques ràpides i diverses, segons l’àrea temàtica o la llengua d’origen, dins la definició o bé dins tota la informació enciclopèdica. A més, pel fet de ser una eina virtual es podrà actualitzar de forma permanent.

La publicació d’aquest Diccionari representa una gran notícia per als professionals del món del dret que utilitzen el català de forma habitual en el seu entorn de treball. Amb aquesta obra es posa a disposició d'aquests professonals una nova eina de consulta que s'afegeix a les que el mateix Departament de Justícia ha elaborat sobre llengatge jurídic, com ara el Manual de llenguatge judicial, el Curs de llenguatge jurídic, el Vocabulari de dret penal i penitenciari i el Diccionari de dret civil, productes que han ajudat sens dubte a fer normal la documentació jurídica en català i la seva terminologia.

Diccionari jurídic català

Lip dub per la llengua. Que corri! que corri!

Des d’ahir que corre per la xarxa el lip dub per la llengua, una iniciativa que Plataforma per la Llengua ha engegat per donar a conèixer el català arreu del món. Aquest lip dub, que forma part de la campanya El català, llengua comuna, reivindica que el català sigui la llengua de tots els catalans, amb independència del seu origen, i una eina d'inclusió dels nouvinguts. El vídeo té com a música de fons la cançó Corren, de Gossos, i està rodat a la rambla del Raval i a la plaça Universitat de Barcelona.

És emocionant veure l’elevat nombre de persones que hi participen:  23 organitzacions d’immigrants, més de 20 comparses i un total de  1.500 persones, on es poden trobar cares conegudes, com ara els actors Joel Joan, Anna Sahun i Quim Masferrer; els cantants Núria Feliu, Pere Tàpies i el grup Macedònia, i el periodista Xavier Graset, entre molts d’altres.

El resultat ha estat un vídeo excel·lent que en menys de 24 hores ha rebut més de 12.000 visites. Cal felicitar Plataforma per la Llengua per aquest èxit i, com ha dit @quimmasferrer en una piulada, que corri! que corri!

Sense senyal

És un dia trist. Tancar TV3 al País Valencià és una vergonya i un atac a la democràcia.

Portal Jurídic de Catalunya

El Portal Jurídic de Catalunya ja és una realitat. Aquest nou portal, encara en fase de proves, recull per primer cop el dret vigent a Catalunya i ofereix totes les normes amb rang de llei i reglamentàries publicades a la secció I del DOGC, des del núm. 1, de 5 de desembre de 1977, les lleis de LexCat (una selecció de les normes estatals traduïdes al català) i els tractats de la Unió europea.  A més, en el cas de les normes catalanes, també es poden consultar els projectes o proposicions de llei i els dictàmens de les comissions parlamentàries, del Consell de Garanties Estatutàries, del Consell Consultiu i de la Comissió Jurídica Assessora.

De cada norma s’ofereix el text original publicat al diari o butlletí oficial, el text vigent a la data de la consulta i les diferents vigències de la norma, que reconstrueix les diferents versions que ha tingut una norma al llarg del temps.

Aquesta base de dades textual es complementa amb diversos serveis d’informació jurídica, com ara la subscripció a un document o al resultat d’una cerca, de manera que cada vegada que la norma o el resultat de la cerca escollits tinguin una modificació, l’usuari rebrà una alerta a la seva bústia de correu electrònic.

Fins a l’aparició d’aquest portal no existia cap servei que oferís aquest contingut. Cal celebrar, doncs, la posada en marxa d’aquest projecte perquè de ben segur serà de molta utilitat per a tots els professionals del món de dret que treballen en català, però també per a qualsevol usuari que simplement necessiti consultar una norma en català.

L'escola en català, ara i sempre

Aquesta és la portada que la revista Cavall Fort va publicar el mes d’octubre de l’any 1970, una època en què tot estava per fer, en què es lluitava per les coses més essencials, però molt especialment, per l’escola en català perquè se sabia era un element clau per recuperar la nostra llengua. I així ha estat. Amb el model d’immersió lingüística a les escoles s’ha aconseguit que el català esdevingui llengua d’ús habitual a les aules i que els alumnes adquireixin les dues llengües oficials a Catalunya amb total normalitat.

Molts voldríem més, però el que està clar és que la immersió lingüística a les escoles funciona, i funciona molt bé. És una política que cohesiona el país, té un consens general i serveix d’element integrador. El mateix director de la Real Academia de la Lengua Española, José Manuel Blecua, en defensava fermament el model en una entrevista recent i el Parlament europeu i la Comissió Europea han emès informes que també l’avalen.

Davant d’això, hem de tenir clar que no podem fer cap pas enrere. El Tribunal Suprem ha dictat una Sentència en què es carrega el nostre model d’immersió lingüística, i ara ens cal reaccionar amb fermesa i de foma contundent per minimitzar-ne els efectes, cosa que la gent ja ha començat a fer. S’han anunciat mobilitzacions a les portes dels ajuntaments per expressar la condemna de la sentència, el diari Ara demà repartirà adhesius per l’escola en català, les xarxes socials avui a la tarda bullien de missatges d’indignació, els represntants polítics han fet rodes de premsa... i això només és el començament. La incertesa que se’ns obre ara al davant és gran i caldrà estar més units que mai per defensar el model d’immersió lingüística a les escoles, un dels èxits del nostre sistema de què més orgullosos podem estar.

#28N

La campanya electoral tot just ha començat i el debat a Internet ja és intens i molt interessant. Tots els partits han vist a la xarxa una nova manera de comunicar-se amb les ciutadans i una nova eina per fer arribar el seu missatge i no ho volen desaprofitar. La política 2.0 ja és una realitat i la campanya electoral d’aquests comicis també ho serà.  

Aquesta nova manera de rebre la informació de les diferents formacions polítiques i de seguir una campanya que serà, de ben segur, molt 2.0 m’interessa i m'agrada per diversos motius:

1.  Prefereixo un entorn on no hi ha blocs electorals, ni cap tipus de límit.

2.  Vull rebre informació, també, dels partits que no tenen possibilitat de ser presents a ràdios i televisions, en els espais de propaganda electoral, pel fet que no tenen actualment representació  parlamentària.

3.  M’agrada que el ciutadà pugui ser escoltat i pugui participar en els debats. A la xarxa, la comunicació és intensa en les dues direccions.

4.  M’interessa el debat real que es produeix a Twitter entre els activistes de les diferents formacions, on l’eslogan i les consignes perden protagonisme a favor de l’argument.

5.  Perquè a Internet hi ha una major transparència i un millor accés a la informació. El polític s’hi ha de mostrar tal com és, sense disfresses.

6.  M’interessa el fons, però també la forma. Els nous formats (vídeos, xarxes socials, blocs, etc.) en què es transmet la informació fan més proper i atractiu el discurs.

7.  Perquè a la xarxa es fomenta la participació tranversal dels activistes en detriment de la verticalitat i de les formacions polítiques.

8.  M’il·lusiona veure la participació en la campanya d’activistes, militants, simpatitzants o ciutadans anònims, en una època en que justament del que més es parla és de la desafecció.

9.  No vull estar al marge d’una transformació tan gran en la manera de fer política. Encara estem lluny, segurament, de l’ús que Estats Units fa d’Internet i les xarxes socials com a estratègia política, però el canvi en major o mesura ja s’ha produït i no es pot menystenir.

10. I, en definitiva, perquè, en paraules d’Antoni Gutiérrez Rubí, prefereixo les idees que les consignes repetides.

Per tot això, en aquesta campanya optaré per informar-me principalment a través de la multiplicitat de canals que ofereix Internet i estic convençuda que serà la vegada que arribaré al dia de la jornada electoral amb més informació, i de qualitat, que mai.

El català i els nous ciutadans de Catalunya

Un 55% dels immigrants que viuen a Catalunya no saben català i un 22% admet que ni tan sols l’entenen. Aquesta és una de les conclusions a què ha arribat un estudi sobre la percepció de la realitat social i política de Catalunya dels ciutadans d’origen estranger, elaborat per la Fundació ACSAR, que es va presentar el passat 9 d’octubre a les jornades sobre polítiques locals de diversitat i ciutadania.

Són dades certament preocupants perquè demostren que el català no és necessari per viure a Catalunya. Això no ens ve de nou, ja ho sabíem, com també sabem que el català no és necessari per fer de jutge, de professor universitari o de metge, però no podem interpretar el desconeixement del català entre la població nouvinguda com una dada més perquè és un fenomen que pot tenir una gran transcendència en el futur.

Segons les dades presentades a les jornades “Anàlisi dels usos lingüístics a Catalunya”, entre 1997 i 2008 hi va haver un increment d’1 milió de persones en població nouvinguda a Catalunya, una població que si no sap català és perquè ningú no li ha demanat que en sàpiga o perquè per viure a Catalunya ha vist que no el necessita. Aquest és el problema i això és el que les polítiques lingüístiques a Catalunya han de mirar de corregir els propers anys.

Està bé tenir presents dades com ara que el català, amb 10 milions de parlants, és la vuitena llengua més parlada a la Unió Europea i la desena més traduïda del món; que gaudeix d’una envejable salut a la xarxa; que manté l’avenç en la transmissió generacional, i que ha augmentat entre 1997 i 2008 en nombre de parlants (però no en percentatge d’ús), perquè són dades positives que ens donen un crèdit, un prestigi i una garantia, però no ens hem de deixar enlluernar per aquestes xifres. Cal tenir present també que amb l’arribada massiva de població estrangera, estem davant d’una nova realitat, d’un marc diferent que ens és nou (no és comparable a les onades migratòries dels anys seixanta), on es fa difícil encara fer prediccions de com evolucionarà, però que de ben segur, pot fer canviar, i molt, l’evolució de l’ús del català en tots els àmbits.

La gestió de la diversitat lingüística i cultural a Catalunya és complexa perquè intervenen molts elements i perquè ens movem en uns paràmetres que encara ens són bastant desconeguts. Aquí hi ha molta feina per fer, però la més urgent és aconseguir que el català sigui necessari per viure a Catalunya. La persona nouvinguda l’ha de veure com un element integrador que li faciliti l’accés al món laboral i la inserció a la nova societat. Si aconseguim això tothom hi sortirà guanyant.

Jutjats sense papers

M’ha agradat veure avui la presentació del nou programa informàtic e-justicia.cat, un sistema basat en a la tramitació electrònica dels procediments judicials i en la utilització de la signatura electrònica. Comprovar que totes les fases d’un expedient es poden fer, des d’un punt de vista tècnic, de forma electrònica és un gran avenç, i que això passi justament a l’Administració de justícia, un dels sectors menys permeables a l’ús de noves tecnologies, és doblement positiu.

El pas cap a una administració electrònica no serà fàcil a la Justícia. És evident que costarà adaptar-se als canvis, però el procés ara és imparable. Estic convençuda que en menys temps del que ens pensem serà absolutament normal poder fer qualsevol tràmit administratiu des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, i l’àmbit de la justícia no en quedarà al marge.

Cal no perdre de vista, però, que el pas cap a una administració electrònica, amb un ús intensiu de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, no significa només utilitzar noves eines, sinó també adoptar un nou sistema de treball, una nova actitud. No podem pretendre fer el mateix que fins ara fèiem però amb unes noves eines, cal repensar els processos de treball, els circuits, i, si convé, dur a terme els canvis estructurals que calgui per adaptar-se a un sistema de treball més propi del segle XXI.

El repte és gran. Un procés de modernització com aquest és una cursa de fons, en què cal dosificar l’esforç i saber molt bé cap a on es vol anar per assegurar arribar a un bon fi. Només estem al començament, però el camí iniciat és bo i ara ja no hi ha marxa enrere.