dilluns, 7 de febrer del 2011

És quan corro que hi veig clar

Quines bones sensacions m’ha deixat la Mitja Marató de Granollers! Que bé que m’ho he passat i que contenta que estic. Era la segona vegada que feia una Mitja Marató i no em pensava pas que, com l’any passat a Granollers també, baixés de les dues hores. Però sí, aquest any 1:55:22, justament tres segons més només que l’any passat. La meva satisfacció és immensa.

L’èxit i la popularitat d’aquesta cursa, que enguany celebra el 25è aniversari, s’entén perfectament. L’organització és excel·lent, el suport de la gent és impressionant i el recorregut, preciós. Espectacular el moment en què a mitja cursa es poden veure els primers classificats, professionals d'un altíssim nivell, córrer com si volessin, fantàstiques les baixades sortint de la Garriga, i emocionant l’arribada a Granollers. Gent de tots els punts del territori es concentren aquest dia aquí per participar en aquest gran esdeveniment. Tot és gran, molt gran.

I, finalment, encertat també l’eslògan d’aquest any: És quan corro que hi veig clar. Felicito qui l’hagi triat. Conjumina, amb un deix molt poètic, l’afició a córrer, el benestar i moltes altres coses. Fa reflexionar, i això m’agrada. I sé que seguiré corrent perquè això justament em fa estar molt desperta.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla sequera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

JV Foix (1953)

4 comentaris:

  1. Estic molt content per tu i per les sensacions que estàs experimentant. Em fas recordar, amb dolçor, els meus dies de cursa i els dies de llargs entrenaments. Aquella sensació de lluita psicològica contra el patiment, que em feia sentir més i més fort cada dia dins "la soledat del corredor de fons"....

    ResponElimina
  2. Gràcies Pep. La veritat és que cada dia m'agrada més córrer perquè sempre descobreixes coses noves. Ara també vull provar mitges de muntanya, alguna duatló o curses de llarga distància... no ho sé. El ventall que hi ha és tan gran! Això és fantàstic. M'encanta compartir amb tu l'afició per aquest esport. Moltes gràcies pel comentari. :)

    ResponElimina
  3. L'enhorabona. No calen preguntes, de les teves paraules es despren la teva satisfacció. No hi ha res com poder practicar l'activitat amb la que gaudeixes.
    Recorda aquelles paraules: "Poden perquè creuen que poden". No deixis mai de creure en tu.

    ResponElimina
  4. Gràcies per les teves paraules. Són sempre lliçons.

    ResponElimina