Tornarem a córrer!

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.

Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.

Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:

La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.

I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.

Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull

És quan corro que hi veig clar

Quines bones sensacions m’ha deixat la Mitja Marató de Granollers! Que bé que m’ho he passat i que contenta que estic. Era la segona vegada que feia una Mitja Marató i no em pensava pas que, com l’any passat a Granollers també, baixés de les dues hores. Però sí, aquest any 1:55:22, justament tres segons més només que l’any passat. La meva satisfacció és immensa.

L’èxit i la popularitat d’aquesta cursa, que enguany celebra el 25è aniversari, s’entén perfectament. L’organització és excel·lent, el suport de la gent és impressionant i el recorregut, preciós. Espectacular el moment en què a mitja cursa es poden veure els primers classificats, professionals d'un altíssim nivell, córrer com si volessin, fantàstiques les baixades sortint de la Garriga, i emocionant l’arribada a Granollers. Gent de tots els punts del territori es concentren aquest dia aquí per participar en aquest gran esdeveniment. Tot és gran, molt gran.

I, finalment, encertat també l’eslògan d’aquest any: És quan corro que hi veig clar. Felicito qui l’hagi triat. Conjumina, amb un deix molt poètic, l’afició a córrer, el benestar i moltes altres coses. Fa reflexionar, i això m’agrada. I sé que seguiré corrent perquè això justament em fa estar molt desperta.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla sequera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

JV Foix (1953)

La meva primera Matagalls-Montserrat

20.57 minuts. Aquest és el temps amb què he fet la meva primera Matagalls-Montserrat. La satisfacció és gran, molt gran.

La Matagalls Montserrat és la tradicional travessa que de des l’any 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia, en memòria de Jaume Oliveras, que va ser qui primer la va fer l’any 1904. Es tracta de recórrer 83.4 km, amb un desnivell acumulat de 5.980 m, en menys de 24 hores, per un itinerari que travessa els parcs naturals del Montseny, Sant Llorenç de Munt i Montserrat.

Era un repte, una aventura, i també una incògnita. Hi anava sola, mai no havia fet una marxa de resistència com aquesta i havia entrenat poc, però volia viure aquesta experiència i comprovar fins on podia arribar. L’ 1 de juliol es van obrir les inscripcions per Internet i, talment, com si es tractés d’un famós grup de música, en poc més de 24 hores es van acabar les 3.000 places disponibles. L’expectació creada havia superat totes les previsions. Jo havia aconseguit in extremis inscriure-m’hi  i ja no hi havia marxa enrere.

L’organització és impecable. Tot està perfectament calculat. És admirable l’entrega de la gent que col·labora en avituallaments, controls, punts de sortida i arribada i en altres indrets del recorregut. El camí està ben marcat i en els llocs perdedors hi ha una persona que indica el camí que cal seguir. Tot està al seu lloc, el caminador no hi troba a faltar res i és només l’esforç i la determinació a acabar-la el que permetrà aconseguir el repte.

I és que la Matagalls-Montserrat és molt més del que m'esperava, no tant per la duresa (d’això ja estava advertida), sinó per totes les sensacions que s’hi viuen. Les olors del bosc i de terra humida, les converses, i també els silencis, el caliu en els avituallaments i, molt especialment, la màgia de la nit que embolcalla els caminadors amb la presència imponent de la lluna i de la filera de llums que van avançant. La sortida del sol ofereix un espectacle únic, veure Montserrat per primer cop produeix una gran alegria i comprovar que cada cop Montserrat és més a prop és molt emocionant.

L’endemà de la marxa les conseqüències d’haver caminat tants km són evidents en peus i turmells, però és un mal que, passats uns dies marxa, i els records, en canvi, perduraran per sempre.

El meu més sincer agraïment a totes les persones que hi col·laboren i fan possible es pugui dur a terme un esdeveniment com aquest.