Dones poetes

En el marc del Dia mundial de la poesia, que se celebra cada any el 21 de març, LletrA ens proposa que avui 17 de març celebrem el Dia de la poesia catalana a Internet i fa una crida perquè omplim les xarxes socials de versos catalans, a Twitter, a Facebook i als blocs.

Una bona iniciativa, sens dubte. Com tantes altres vegades he fet, hi participaré i en faré el seguiment a la xarxa, però un dia em sembla oportú també recomanar l’exposició “Dones poetes” que es pot veure a les Cotxeres del Palau Robert. La mostra ret homenatge a 12 poetes catalanes que han contribuït a la recuperació del català com a llengua literària. El recorregut de l’exposició segueix un ordre cronològic i de cada poeta hi ha un resum biogràfic, unes paraules sobre la seva manera de viure la poesia i una petita mostra dels seus llibres i poemes. Les dotze autores que podem veure a l’exposició són:

M. Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felicia Fuster, Maria Beneyto, M. Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinachs, Marta Pessarodona i Maria Mercè Marçal.

Els criteris que s’han seguit per fer la selecció són: ús del català com a llengua poètica, data de naixement entre 1872 i 1950 (a excepció de Maria Mercè Marçal) i el fet d’haver contribuït a l’evolució de la poesia catalana. 

La mostra, organitzada per la Universitat de Vic amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut Català de les Dones, es pot visitar des del 7 de març fins al 29 d’abril. Val la pensa deixar-s’hi caure i dedicar uns minuts a passejar entre els versos que s’han seleccionat d’aquestes poetes.

A continuació, dos dels textos més emblemàtics que hi podem llegir:

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver
nascut dona, de classe obrera i nació
oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes (1977)

Maria Mercè Marçal

Per què escric? Diria que, primordialment,
pel meu amor a les paraules. Des de
sempre m’ha fascinat el seu so. La
meva mare em deia que de petita
jugava a recitar poemes, que
me n’inventava, sols repetint paraules
que anava aprenent.

Qui sóc i per què escric? (1998)

Montserrat Abelló

Raó i Follia. 25 anys sense Foix

Avui es compleixen 25 anys de la mort de J.V. Foix. I, com vam fer també amb Montserrat Roig, Estellés o Enric Valor, Víctor Pàmies ens convida a retre un homenatge blocaire al poeta de Sarrià per demostrar al món sencer que Foix és etern.

Una iniciativa encertada. A la xarxa tenim molta força: la nostra llengua està en el lloc 26 en nombre de pàgines web i és  la vuitena més utilitzada en blocs. És en homenatges com aquest en què aquest potencial es fa visible i es demostra que podem fer grans coses, encara que sigui només pel seu valor simbòlic.

Que difícil se’m fa, però, dedicar quatre paraules a Foix i triar un poema, uns versos o un fragment del poeta que s’autodefinia com a investigador de la poesia i que tan estimava la llengua. El diari Ara ha preguntat als lectors quin consideren que és el millor vers en català. Ha guanyat “Tot està per fer i tot és possible” de Miquel Martí Pol, però jo hagués triat justament “És quan dormo que hi veig clar” (ha quedat en segon lloc), i tot el paràgraf final del poema de J.V. Foix. Un poema amb molts elements surrealistes que parla de la il·lusió dels somnis:

És quan dormo que hi veig clar

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

M’agrada aquest dualisme tan característic de Foix, aquesta dicotomia entre somni i realitat, entre voluntat i acció, entre tradició i avantguarda "M’exalta el nou i m’enamora el vell", entre el desig i raó, entre el, tan nostrat, seny i la rauxa que trobem en versos, com ara ”M’exalta el pler, mes l’angoixa m’atura” o “I al bo i al mal em don i allarg la mà” i molt especialment:

Si pogués acordar Raó i Follia

Si pogués acordar Raó i Follia
I en clar matí, no lluny de la mar clara.
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l’Etern. I amb fantasia

-Que el cor encén i el meu neguit desvia-
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l’avui, i l’ombra rara
Que m’estrafà pels murs, fos seny i guia

Però Foix no només va conrear poesia, també va exercir com a periodista “Cada número nou del diari hauria d’ésser considerat com un llegat que fem a l’eternitat” i va ser una persona compromesa amb l’entorn sociopolític del moment:


“Amb mots clars: la independència espiritual, en l’ordre de l’esperit, i la independència nacional en l’ordre polític. El problema és simple.”

I per sobre de tot, Foix va ser un investigador en poesia, un amic de les arts i un gran amant de la llengua:

Saber narrar en llenguatge vigorós...

Saber narrar en llenguatge vigorós
deler i desig, i plers, i, sense esforç
rimar bells mots amb el ritme dels cors
amants o folls; i, gens fantasiós

Retre-li avui aquest homenatge és un acte de gratitud dels que el llegim i estimem també la nostra llengua.

Montserrat Roig, des de la memòria

Aquest paisatge marítim correspon a una serigrafia de Narcís Comadira per il·lustrar el poema “A M.R.” que el mateix poeta va escriure en tornar de l’enterrament de Montserrat Roig al cementiri de Montjuïc. La tinc emmarcada, a casa, en un lloc ben visible. Mirant-la la recordo i se’m fa present. Preocupada com estava ella per la memòria, estic segura que li hagués agradat saber fins a quin punt la nostra memòria li és fidel, una memòria que ella entenia com un acte d’amor, però també el mitjà a través del qual s’ordena la vida.

Avui fa 20 anys que Montserrat Roig es va morir. Una dona escriptora, feminista, barcelonina, lluitadora, intuïtiva, apassionada, sagaç, entusiasta, intel·ligent, valenta, seductora, militant activa d’esquerres, solidària amb els oprimits i amb els marginats i defensora de causes progressistes. Una persona compromesa com a ciutadana, com a escriptora, com a periodista i com a dona i que en la seva mort prematura ens va deixar orfes d’una veu que parlava en nom d’aquells que no tenen veu.

De ben petita jo ja havia llegit alguns dels seus primers llibres, més endavant vaig ser una fidel lectora dels seus articles a El Periódico o a l’Avui perquè parlava de temes de la vida quotidiana amb naturalitat, amb tendresa, amb humor, però també amb ràbia i sarcasme. Li agradava aprofitar el mitjà com a element de denúncia i ben aviat es va convertir en un dels meus referents principals. La seva vida va ser tan intensa com ràpida. I es va morir tal com havia viscut: lluitant, treballant i denunciant la injustícia.

“La diferència entre la literatura i el periodisme
potser és classista. Jo crec que es pot fer una
gran literatura fent periodisme”.

Va lliurar el seu últim article per al diari Avui dos dies abans de morir. Un article sobre els nens víctimes del terrorisme, que acaba amb la frase “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”. Un punt final a la seva obra que també va posar punt i final a la seva vida.

 “El temps de la memòria no té res a veure amb el temps de la història.
L’ordre de la imaginació s’escapa a totes les dades, a tots els fets.
Aquesta és la revenja de la literatura contra la història.”

A M.R.

Difusa llum i resplendor innocent
sobre els olis del port
i també un pòsit d’anys
i la calma del buit i la tarda deserta

Deserts els cors tristos
de solitud els ulls
escruten el futur s’enfilen es fan
dièresi de la teva ruïna
que és la nostra ruïna

Digues ¿Creix l’esperit tesa les veles
es prepara
i quan xoca l’acer contra el sílex
ho deixa tot – com llast--
tot en un dolç desprendre’s?
Allò que ha estat ¿té ara sentit nou?
Atzar i voluntat ¿s’han tornat profecia?

A la garba de plors
--amor i omissions—del nostre adéu
deixo preguntes que no pots respondre.

Narcís Comadira

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.Tu seràs la paraula viva,
la paraula vivia i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consiciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

L’amor, la mort i la pàtria són els grans temes de la poesia de Vicent Andrés Estellés. En aquest poema, el poeta troba el sentit de la seva vida, el seu lloc, lluitant pel poble al qual pertany. Ell veu que si deixés de ser poble no seria res perquè perdria la seva identitat.

Amb la reproducció d’aquest poema, m’afegeixo a la II Festa Estellés, una iniciativa que ha impulsat l’escriptor Josep Lozano per homenatjar el poeta cada 4 de setembre, data de l’aniversari del seu naixement, i que arran de la proposta de Víctor Pàmies, també està tenint una àmplia resposta a la xarxa.

100 anys de Valor

M'afegeixo a la iniciativa que el col·lectiu 1entretants Xarxa Cooperativa d’Experiències TIC per a l’Ensenyament en Valencia ha proposat per commemorar en xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor, un gran escriptor, gramàtic, lexicògraf i rondallista valencià, que segurament no va tenir el reconeixement que es mereixia, però que avui i ara, amb les tecnologies que permeten fer ús de les xarxes socials i els blocs, podem redescobrir i compartir de forma conjunta.

Ha estat justament arran de l’anunci de l’homenatge que he aprofitat per llegir algunes de les magnífiques rondalles de la tradició popular que va adaptar, autèntiques peces literàries, en les quals excel·leix en l'ús d'un lèxic molt ric. La convocatòria de l'homenatge també m'ha servit per descobir obres de referència de molts valencians, com ara La flexió verbal i el recull d’articles Millorem el llenguatge. Axí mateix, de la seva obra com a novel·lista, m’ha agradat llegir La idea de l’emigrant, una novel·la que descriu la duresa del món rural de muntanya, el fenomen de l’emigració i com gràcies a la cultura i al sacrifici es pot escapar de la misèria.

Aquest homenatge és just perquè més enllà de la seva obra literària, Enric Valor va ser un intel·lectual de referència al País Valencià, un home compromès que va lluitar sempre per la recuperació de la llengua, tal com es desprèn en aquestes declaracions que va fer després que li fos concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes “El meu ha estat un desesperat amor per la llengua i l’ofici d’escriure, una gran passió, que m’ha permès traure temps d’hores de dormir i sobreposar-me a tot".

Finalment, com va dir Enric Valor, “El valencià, com totes les variants de la llengua catalana, ha patit quasi tres-cents anys de persecució, però no de silenci”. No callarem ara tampoc. Que serveixi, doncs, aquest homenatge per recuperar un gran autor i una gran obra.

Joan Maragall, la paraula il·luminada

Sol, solet

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el bon sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

          J. Maragall

M’ha agradat rellegir aquest poema. Si no el primer, sí que és un dels primers que vaig aprendre de memòria, de petita, a l’escola, i que encara ara recordo. Un poema que Joan Maragall escriu de jove, quan descobreix la passió per la poesia, una passió que neix com a rebel·lió contra la grisor de la vida burgesa.

Sol, solet és un dels poemes que mostra l’exposició sobre Joan Maragall “la paraula il·luminada”, que des  del 14 d’abril fins al 10 de juliol es pot veure al Palau Moja, en el marc de les celebracions de l’any Maragall. L’exposició va resseguint, de forma cronològica, diferents aspectes de la poesia, de la vida i de les reflexions del poeta a través dels seus versos, de les seves converses i de les seves lectures. Un recorregut que fem guiats per la paraula, que ens il·lumina en aquest viatge.

La mostra ens acosta al poeta de jove, vinculat al modernisme i compromès amb el projecte catalanista a través d’aquestes contundents paraules:

La grandesa

d’avui, la nostra,

consisteix no

en morir

per una idea sinó

en viure per totes.

Joan Maragall ["Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç, 2a època, any V (1893),

La sala principal de l'exposició representa un bosc en la penombra ple de columnes lluminoses on tranquil·lament podem llegir 10 dels seus poemes més significatius, escoltar-los amb auriculars o veure’n imatges al·legòriques. Així, aquí podem aturar-nos a assaborir una i altra vegada els versos de poemes prou coneguts, com ara Oda a Espanya, La vaca cega, La fi del comte Arnau, El Cant de la senyera, entre d’altres.

De forma molt original, l’exposició també dedica un espai a la relació de Catalunya i Espanya a través d’una conversa de Messenger, en què Miguel de Unamuno i Joan Maragall s’intercanvien les seves idees a temps real.

Haig d’admetre que també m’ha complagut, ni que sigui per satisfer un cert desig tafaner, entrar a Can Maragall, l’espai que recrea la casa on va viure Joan Maragall, i veure els objectes més quotidians que formaven part de la seva vida.

L’exposició acaba amb el «Cant espiritual», un “cant a la bellesa del món i a la vida”, “el que la seva obra ens ha revelat com ningú”, segons Jordi Castellanos, el comissari de la mostra, que fa que el visitant surti de la mostra carregat d’optimisme i vitalitat.

Adéu-siau i gràcies!

Adéu-siau i gràcies. Així és com es va titular l’últim article de Joan Solà al diari Avui. I gràcies és el que nosaltres li donem pel llegat que ens ha deixat.

Avui s’ha mort Joan Solà, el filòleg, lingüista i professor, i, per sobre de tot, gran defensor de la llengua catalana. Va escriure milers d’articles en mitjans de comunicació, va ser autor de nombrosos estudis de sintaxi catalana, va dirigir gramàtiques, tesis i sempre va dur una intensa activitat divulgativa de tot el que feia.

Les seves classes i els seus discursos són recordats perquè sabia arribar molt bé a la gent, admirava la feina que fan els serveis lingüístics de les institucions i els correctors de català per la rapidesa en què cal actuar davant de qüestions conflictives i sempre es mostrava disposat a col·laborar amb tothom.

De totes les intervencions públiques, n’hi ha una que de ben segur serà recordada per sempre: la seva compareixença en el Parlament de Catalunya , el juliol de 2009, després que li fos concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. En el seu discurs, Joan Solà va anar desgranant les qüestions que considera que són clau per afrontar el present i el futur de la llengua “la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica“. Amb tota la solemnitat, Joan Solà es va adreçar als polítics i els va dir:“ Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.”

Solà també va demanar per a Catalunya més sobirania política, econòmica i cultural i va recordar que hauríem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària.

Un cop més, una gran lliçó. Adéu-siau i gràcies a vós, mestre!