Tornarem a córrer!

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.

Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.

Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:

La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.

I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.

Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.Tu seràs la paraula viva,
la paraula vivia i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consiciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

L’amor, la mort i la pàtria són els grans temes de la poesia de Vicent Andrés Estellés. En aquest poema, el poeta troba el sentit de la seva vida, el seu lloc, lluitant pel poble al qual pertany. Ell veu que si deixés de ser poble no seria res perquè perdria la seva identitat.

Amb la reproducció d’aquest poema, m’afegeixo a la II Festa Estellés, una iniciativa que ha impulsat l’escriptor Josep Lozano per homenatjar el poeta cada 4 de setembre, data de l’aniversari del seu naixement, i que arran de la proposta de Víctor Pàmies, també està tenint una àmplia resposta a la xarxa.

100 anys de Valor

M'afegeixo a la iniciativa que el col·lectiu 1entretants Xarxa Cooperativa d’Experiències TIC per a l’Ensenyament en Valencia ha proposat per commemorar en xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor, un gran escriptor, gramàtic, lexicògraf i rondallista valencià, que segurament no va tenir el reconeixement que es mereixia, però que avui i ara, amb les tecnologies que permeten fer ús de les xarxes socials i els blocs, podem redescobrir i compartir de forma conjunta.

Ha estat justament arran de l’anunci de l’homenatge que he aprofitat per llegir algunes de les magnífiques rondalles de la tradició popular que va adaptar, autèntiques peces literàries, en les quals excel·leix en l'ús d'un lèxic molt ric. La convocatòria de l'homenatge també m'ha servit per descobir obres de referència de molts valencians, com ara La flexió verbal i el recull d’articles Millorem el llenguatge. Axí mateix, de la seva obra com a novel·lista, m’ha agradat llegir La idea de l’emigrant, una novel·la que descriu la duresa del món rural de muntanya, el fenomen de l’emigració i com gràcies a la cultura i al sacrifici es pot escapar de la misèria.

Aquest homenatge és just perquè més enllà de la seva obra literària, Enric Valor va ser un intel·lectual de referència al País Valencià, un home compromès que va lluitar sempre per la recuperació de la llengua, tal com es desprèn en aquestes declaracions que va fer després que li fos concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes “El meu ha estat un desesperat amor per la llengua i l’ofici d’escriure, una gran passió, que m’ha permès traure temps d’hores de dormir i sobreposar-me a tot".

Finalment, com va dir Enric Valor, “El valencià, com totes les variants de la llengua catalana, ha patit quasi tres-cents anys de persecució, però no de silenci”. No callarem ara tampoc. Que serveixi, doncs, aquest homenatge per recuperar un gran autor i una gran obra.

#salvemenjoel

Transcric a continuació el missatge que els pares del Joel han difós per salvar la vida del seu fill, a qui han diagnosticat una leucèmia. Com Vicent Partal en l'apunt que n'ha fet al seu bloc, en faig difusió perquè en aquest cas conec personalment la mare i és una noticia que m’ha trasbalsat.

Sembla que la crida que están fent a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook principalment) està anant molt bé, però també cal que prenguem consiciència que aquesta solidaritat ha d’anar més enllà d’un simple clic.

Per conèixer els punts de donació cal informar-se'n a la Fundació Carreras o bé trucar al 900 323 334.

***********************************************************************************

El teu gest pot salvar la vida del nostre fill Joel de 6 anys a qui li van diagnosticar, el dia 30 de març d'enguany, una leucèmia mieloide aguda amb monosomia del cromosoma 7.

Només un trasplantament el proper mes de setembre d'un donant compatible de medul·la òssia o de cordó umbilical li pot salvar la vida.

Poc a poc i amb moments molt durs a l'Hospital Sant Joan de Déu en Joel ha superat amb èxit totes les quimioteràpies preparatòries. A finals del mes d'agost ha d'ingressar a l'Hospital Vall d'Hebron per, en cas de tenir donant compatible, fer-li el trasplantament. Fa poc, però, hem tingut una notícia molt feridora: els dos donants de medul·la òssia que hi ha havia compatibles s'han fet enrera, un d'ells per raons mèdiques.

No ens queda quasi temps perquè en Joel no pot esperar, necessitem donants de medul·la òssia o de cordó umbilical el més urgent possible: Demà pot ser massa tard. A nivell estadístic ens diuen que és molt difícil que trobem donants compatibles en tan poc temps, però, també a nivell estadístic era difícil que tingués una leucèmia mieloide.

Fem una crida doncs, perquè us feu donants de medul·la òssia o de cordó umbilical. El primer pas és una simple anàlisi. Feu-vos-en a consciència i sobretot no us feu enreea. Formareu part d'una base de dades anònima de donants i quan més n'hi hagi, més possibilitats hi haurà que en Joel o altres persones puguin tenir una nova oportunitat de viure. Més informació: http://www.fcarreras.org/ o al telèfon 900 32 33 34

Sandra i Joan

P.D.: Us agrairem de tot cor que feu córrer aquest correu als vostres amics, familiars o a qui ho cregueu oportú

***********************************************************************************

I ara, contra l'aranès

El Govern central ha anunciat que interposarà un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, aprovada al Parlament de Catalunya el 22 de setembre de 2010 per una àmplia majoria de 117 vots a favor i 17 en contra.

L’executiu espanyol entén que aquesta llei és inconstitucional en la mesura que es declara l'aranès llengua d’ús preferent. Segons un comunicat del Govern, aquesta decisió s'argumenta en el fet que l'article 3.1 de la Constitució especifica que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la així com el dret a usar-la. Pel que fa a la resta de llengües espanyoles, es limita a recordar que l'apartat 2 de l'article assenyala que també són oficials en les seves respectives comunitats autònomes, però no esmenta res sobre l’ús preferencial. A més, el  govern considera que una llei aprovada per Catalunya “no pot entrar a regular l'ús de les llengües cooficials en l'administració general de l'Estat en la instrucció dels seus procediments administratius". Com no podia ser d'una altra manera, aquestes argumentacions es basen també en la Sentència del Constitucional contra l'Estatut, que va eliminar l'ús “preferent” d’una llengua cooficial a les administracions i als mitjans de comunicacions públics.

Un cop més, ens trobem davant d’un atac frontal a una llengua, a Catalunya i a les seves institucions. És sorprenent i indignant. On està el suport al plurilingüisme de l'Estat? Com pot ser que el Govern vulgui retallar una llei que té com a objectiu fonamental protegir i fomentar el coneixement de l'aranès, una llengua que durant segles ha estat minoritzada i sense gairebé reconeixement entre les institucions? Amb l’aprovació d’aquesta llei es posen per primera vegada els mecanismes necessaris per al reconeixement i la protecció  de l'aranès. Això no és constitucional? Pretendre que l'aranès a la Vall d'Aran, amb una població censada de 10.221 habitants, sigui la llengua preferent a les institucions de l'Aran, a l'ensenyament i a la toponímia és contrari a la Constitució?

L’anunci del recurs no és pas doncs una bona notícia, i davant d’aquest fet caldrà que les institucions catalanes facin front comú per evitar que s’aturin els passos que ja s’havien fet per impulsar l’aranès, element fonamental de la identitat pròpia de l’Aran.

Europa avalua el compliment de la Carta europea

El Comitè d’Experts sobre l’aplicació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries es va reunir ahir a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València amb representants de diferents organismes o associacions a fi de recollir informació per elaborar l’informe de compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta, aprovada el 1992 i ratificada per Espanya el 9 d’abril de 2001.

Al matí, es van reunir amb els representants d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Escola Valenciana, l’STEPV, el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i l’associació El Tempir d’Elx. Els representants d’aquestes entitats van informar el comitè del tancament de TV3 i de la imposició de multes a ACPV, del fet que no hi ha premsa en català amb una distribució normal al País Valencià, del dèficit del valencià a les webs oficials, i també que s’ha impedit la inclusió del requisit lingüístic en la nova llei de la funció pública, les complicacions que suposa per a la ciutadania que les forces i cossos de seguretat de l’Estat atenguin en català, o del poc ús del català a l’administració de justícia.

A la tarda  va ser el torn dels representants de la Generalitat i de diferents associacions de Catalunya que vetllen per l’ús del català en diferents àmbits. Pel que fa a l’àmbit de Justícia,  es va exposar l’incompliment per part de l’Estat espanyol de l’article 9 de la Carta i la falta de voluntat de complir les recomanacions que ha fet el mateix Comitè d’Experts en els informes anteriors. Com a mostra d’aquesta falta de voluntat, es va al·legar el Reglament de la carrera judicial, aprovat recentment, que estableix que la llengua pròpia de la comunitat no constitueix un requisit, sinó només un mèrit que, a la pràctica, no és preferent, tal com hauria de ser d’acord amb la mateixa Llei orgànica del poder judicial. Pel que fa a la determinació del nivell de llengua necessari perquè el jutge pugui obtenir el mèrit lingüístic, a diferència del que establia el reglament anterior, preveu que el mateix Consell General del Poder Judicial valori l’acreditació d’aquests coneixements, sistema que envaeix la competència de la Generalitat en matèria de llengua. Així mateix, la durada de la formació que preveu aquest nou reglament no garanteix el nivell adequat de coneixement que exigeix l’Estatut de Catalunya.

Finalment, es va fer informar els membres del Comitè que el compromís de no refusar la validesa dels documents redactats en català dins l’àmbit de l’Estat no es compleix, tal com ha quedat demostrat en un cas recent en què el Tribunal Suprem va rebutjar un recurs presentat en català.

500 raons per parlar català

Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
es recobra a si mateix.

Aquestes paraules, de Marian Aguiló Fuster, corresponen a una de les raons que David Pagès ha recollit en el llibre 500 raons per parlar català. Es tracta d’una recopilació molt exhaustiva de citacions sobre la llengua catalana de persones procedents d’àmbits diversos d’arreu dels territoris de parla catalana. Una obra que emana optimisme, feta amb voluntat de sumar i d’explicar, amb paraules d’altres, una cosa tan natural com per què parlem en català.

Com diu Carles Duarte en un magnífic pròleg “Fa goig capbussar-se en aquest vast inventari d’arguments que ens refermen en el compromís amb la necessitat de fer de la llengua catalana una expressió natural i quotidiana de qui som, del que creiem, del com sentim...”.  Ordenades alfabèticament pel nom de l’autor, les citacions tracten de la immersió lingüística, de la identificació de llengua i nació o llengua i cultura, del català com a element integrador i cohesionador i del seu ús en àmbits ben diversos.

Certament, 500 raons no són poques, però mal senyal per a una llengua que s’hagi de justificar tant. Un llibre com aquest és inimaginable en anglès, en francès, en castellà o en qualsevol altra llengua no minoritzada, però en català té tot el seu sentit. Un llibre per llegir o consultar de forma esporàdica i entendre una cosa tan simple com per què parlem català.

Una breu mostra representativa del recull:

Pep Guardiola, entrenador FC Barcelona

Som un país amb una llengua pròpia i quan sortim, els que la fem servir, la parlem.

Carme Junyent, lingüista

El que hem de fer és treballar amb la gran majoria de la societat que és indiferent. El que mata el català és la indiferència, no els hostils.

Ben, artista

No hi ha poble sense cultura, ni cultura sense llengua.

Jose Manuel Blecua, director de la Reial Acadèmia Espanyola

El català ha de sobreviure. No es tracta de viure, sinó de sobreviure, i la immersió lingüística és de les poques coses que permeten fer-ho.  

Francesc Puigpelat, escriptor

Com deia el filòsof Séneca: "Ningú estima la seva nació perquè sigui la més gran, sinó perquè és la seva". I el mateix amb l’idioma.

Josep M. Terricabras, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona

Sí, sé segur que la pàtria no es defensa només amb la llengua. Però també sé ben cert una altra cosa:  que la pàtria no es pot defensar igual sense llengua.

Manuel de Pedrolo, escriptor

La llengua és la columna vertebral d’una cultura.

Marcel Mateu, vicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals

El català a Catalunya Nord en absolut és una qüestió folklorista, és una voluntat de ser i d’existir com a comunitat.

Enric Valor, escriptor

El nostre valencià, el català de tots.