diumenge, 4 de desembre del 2011

#jotv3



“RAC1 mai no hauria estat possible sense Catalunya Ràdio. 8TV no té cap futur sense una TV3 potent. I, deixeu-m’ho dir: sense TV3 i Catalunya Ràdio, ni l’ARA és imaginable, ni Pa negre és possible, ni el teatre català tindria la dimensió, la qualitat i l’acceptació del públic.”
Així de contundent es va manifestar Salvador Cardús en un magnífic article publicat al diari ARA l’endemà mateix que el portaveu del Govern, Francesc Homs, anunciés la retallada en el pressupost de la CCRTV.
No és per menys. La mesura s’entén perfectament en el marc de la situació econòmica actual i de les retallades generals, però és preocupant en la mesura que una reducció en recursos pot fer perdre el lideratge que ara té la televisió pública, pot fer minvar la qualitat dels seus productes i pot afeblir el que ha estat fins ara el principal motor de la indústria audiovisual catalana.
La televisió pública ha de ser un referent, un instrument de normalització lingüística i de la cultura catalana. En paraules de David Bassa, president del Grup Ramon Barnils, “TV3 és la principal eina vertebradora del país per a la cohesió social, cultural i lingüística”, però perquè ho sigui ha de tenir els mitjans que ho facin possible. Sabem que aquest lideratge és feble perquè la competència és molt forta i perquè l’audiència no es mou per una mera adscripció ideològica. Cal oferir productes de qualitat i continuar sent un espai de referència. 
En un moment excepcional com l’actual, tot s’ha de replantejar en termes econòmics, però potser també en aspectes més estructurals i aprofitar aquesta situació de crisi per revisar processos. La tisorada té un efecte immediat, però pot sortir molt cara si no es planifiquen també uns canvis que semblen necessaris. Cal anar amb molt de compte. Fa por pensar en un fracàs en la televisió pública catalana. TV3 és la principal indústria cultural del país i la salut d’un país es mesura per la seva cultura.

dijous, 10 de novembre del 2011

Montserrat Roig, des de la memòria



Aquest paisatge marítim correspon a una serigrafia de Narcís Comadira per il·lustrar el poema “A M.R.” que el mateix poeta va escriure en tornar de l’enterrament de Montserrat Roig al cementiri de Montjuïc. La tinc emmarcada, a casa, en un lloc ben visible. Mirant-la la recordo i se’m fa present. Preocupada com estava ella per la memòria, estic segura que li hagués agradat saber fins a quin punt la nostra memòria li és fidel, una memòria que ella entenia com un acte d’amor, però també el mitjà a través del qual s’ordena la vida.

Avui fa 20 anys que Montserrat Roig es va morir. Una dona escriptora, feminista, barcelonina, lluitadora, intuïtiva, apassionada, sagaç, entusiasta, intel·ligent, valenta, seductora, militant activa d’esquerres, solidària amb els oprimits i amb els marginats i defensora de causes progressistes. Una persona compromesa com a ciutadana, com a escriptora, com a periodista i com a dona i que en la seva mort prematura ens va deixar orfes d’una veu que parlava en nom d’aquells que no tenen veu.


De ben petita jo ja havia llegit alguns dels seus primers llibres, més endavant vaig ser una fidel lectora dels seus articles a El Periódico o a l’Avui perquè parlava de temes de la vida quotidiana amb naturalitat, amb tendresa, amb humor, però també amb ràbia i sarcasme. Li agradava aprofitar el mitjà com a element de denúncia i ben aviat es va convertir en un dels meus referents principals. La seva vida va ser tan intensa com ràpida. I es va morir tal com havia viscut: lluitant, treballant i denunciant la injustícia.
“La diferència entre la literatura i el periodisme
potser és classista. Jo crec que es pot fer una
gran literatura fent periodisme”.
Va lliurar el seu últim article per al diari Avui dos dies abans de morir. Un article sobre els nens víctimes del terrorisme, que acaba amb la frase “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”. Un punt final a la seva obra que també va posar punt i final a la seva vida.

 “El temps de la memòria no té res a veure amb el temps de la història.
L’ordre de la imaginació s’escapa a totes les dades, a tots els fets.
Aquesta és la revenja de la literatura contra la història.”

A M.R.
Difusa llum i resplendor innocent
sobre els olis del port
i també un pòsit d’anys
i la calma del buit i la tarda deserta

Deserts els cors tristos
de solitud els ulls
escruten el futur s’enfilen es fan
dièresi de la teva ruïna
que és la nostra ruïna

Digues ¿Creix l’esperit tesa les veles
es prepara
i quan xoca l’acer contra el sílex
ho deixa tot – com llast--
tot en un dolç desprendre’s?
Allò que ha estat ¿té ara sentit nou?
Atzar i voluntat ¿s’han tornat profecia?
A la garba de plors
--amor i omissions—del nostre adéu
deixo preguntes que no pots respondre.
Narcís Comadira

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Lliçons per emprendre

Dídac Lee ens va donar una autèntica lliçó de vida en la sessió web del 19 d’octubre parlant-nos d’emprenedoria i valors. Més que explicar-nos les regles de l’emprenedoria va explicar la història de la seva vida i les lliçons que va aprendre perquè són aplicables tan a l'àmbit empresarial, com al de l’administració o al familiar.

 

Va començar definint que emprendre és convertir una idea en una realitat assumint un risc, va recordar que per sortir de la crisi cal tenir una actitud emprenedora i va donar unes quantes regles que entén necessàries per emprendre:

1. Normal (habitual) no s’ha de confondre amb correcte. Ser diferent pot facilitar el camí per fer coses diferents i per innovar. El que tothom (o la majoria) fa no té perquè ser millor o més correcte. Ser diferents pot ser un estímul per fer coses diferents, més creatives.

2. No s’han de buscar excuses, són l’enemic del progrés. Cal pensar què fer per millorar la situació. No busquem excuses per justificar que no podem fer-hi res. Cal que pensem i busquem millores. Justament, el més dur per a un emprenedor és la solitud. Hi ha una relació directa entre la innovació i la incomprensió.

3. No hi ha persones poc productives, sinó persones que no han trobat la seva motivació. Cal gestionar les persones com són i no voldríem que fóssim. Cal trobar-hi la dimensió personal. Hem de compensar les mancances amb passió. S’han de tenir reptes i objectius mesurables.

4. Cal sortir de la zona de confort per fer el salt qualitatiu. L’hàbitat natural de l’emprenedoria és la crisi. Per anar endavant es obligat sortir de la zona de confort i fer aquelles feines que ens costen més.


5. Els límits els posa la ment. El més important és adonar-se que tot és possible. No s’ha de confondre risc amb temeritat, però a vegades és millor demanar perdó que permís. La gent més brillant és aquella que ha estat capaç d’aplicar un pla B davant d’una dificultat o d’un imprevist.

L’emprenedoria entesa doncs, com una actitud davant la vida. Com va recordar Dídac Lee, el mateix Pep Guardiola ja ens ho va dir en el seu cèlebre discurs davant del Parlament:

”No oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, creieu-me que som un país imparable”.

Vídeo-síntesi "Lliçons per emprendre"

dijous, 29 de setembre del 2011

Tornarem a córrer!

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.
Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.
Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:
La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.
Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:
Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:
No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!


Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.
I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.
Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.
Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull

diumenge, 4 de setembre del 2011

Assumiràs la veu d'un poble


Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula vivia i amarga.



Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consiciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés

L’amor, la mort i la pàtria són els grans temes de la poesia de Vicent Andrés Estellés. En aquest poema, el poeta troba el sentit de la seva vida, el seu lloc, lluitant pel poble al qual pertany. Ell veu que si deixés de ser poble no seria res perquè perdria la seva identitat.
Amb la reproducció d’aquest poema, m’afegeixo a la II Festa Estellés, una iniciativa que ha impulsat l’escriptor Josep Lozano per homenatjar el poeta cada 4 de setembre, data de l’aniversari del seu naixement, i que arran de la proposta de Víctor Pàmies, també està tenint una àmplia resposta a la xarxa.

dilluns, 22 d’agost del 2011

100 anys de Valor

M'afegeixo a la iniciativa que el col·lectiu 1entretants Xarxa Cooperativa d’Experiències TIC per a l’Ensenyament en Valencia ha proposat per commemorar en xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor, un gran escriptor, gramàtic, lexicògraf i rondallista valencià, que segurament no va tenir el reconeixement que es mereixia, però que avui i ara, amb les tecnologies que permeten fer ús de les xarxes socials i els blocs, podem redescobrir i compartir de forma conjunta.
Ha estat justament arran de l’anunci de l’homenatge que he aprofitat per llegir algunes de les magnífiques rondalles de la tradició popular que va adaptar, autèntiques peces literàries, en les quals excel·leix en l'ús d'un lèxic molt ric. La convocatòria de l'homenatge també m'ha servit per descobir obres de referència de molts valencians, com ara La flexió verbal i el recull d’articles Millorem el llenguatge. Axí mateix, de la seva obra com a novel·lista, m’ha agradat llegir La idea de l’emigrant, una novel·la que descriu la duresa del món rural de muntanya, el fenomen de l’emigració i com gràcies a la cultura i al sacrifici es pot escapar de la misèria.
Aquest homenatge és just perquè més enllà de la seva obra literària, Enric Valor va ser un intel·lectual de referència al País Valencià, un home compromès que va lluitar sempre per la recuperació de la llengua, tal com es desprèn en aquestes declaracions que va fer després que li fos concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes “El meu ha estat un desesperat amor per la llengua i l’ofici d’escriure, una gran passió, que m’ha permès traure temps d’hores de dormir i sobreposar-me a tot".
Finalment, com va dir Enric Valor, “El valencià, com totes les variants de la llengua catalana, ha patit quasi tres-cents anys de persecució, però no de silenci”. No callarem ara tampoc. Que serveixi, doncs, aquest homenatge per recuperar un gran autor i una gran obra.

diumenge, 14 d’agost del 2011

#salvemenjoel

Transcric a continuació el missatge que els pares del Joel han difós per salvar la vida del seu fill, a qui han diagnosticat una leucèmia. Com Vicent Partal en l'apunt que n'ha fet al seu bloc, en faig difusió perquè en aquest cas conec personalment la mare i és una noticia que m’ha trasbalsat.
Sembla que la crida que están fent a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook principalment) està anant molt bé, però també cal que prenguem consiciència que aquesta solidaritat ha d’anar més enllà d’un simple clic.
Per conèixer els punts de donació cal informar-se'n a la Fundació Carreras o bé trucar al 900 323 334.
***********************************************************************************

El teu gest pot salvar la vida del nostre fill Joel de 6 anys a qui li van diagnosticar, el dia 30 de març d'enguany, una leucèmia mieloide aguda amb monosomia del cromosoma 7.

Només un trasplantament el proper mes de setembre d'un donant compatible de medul·la òssia o de cordó umbilical li pot salvar la vida.

Poc a poc i amb moments molt durs a l'Hospital Sant Joan de Déu en Joel ha superat amb èxit totes les quimioteràpies preparatòries. A finals del mes d'agost ha d'ingressar a l'Hospital Vall d'Hebron per, en cas de tenir donant compatible, fer-li el trasplantament. Fa poc, però, hem tingut una notícia molt feridora: els dos donants de medul·la òssia que hi ha havia compatibles s'han fet enrera, un d'ells per raons mèdiques.

No ens queda quasi temps perquè en Joel no pot esperar, necessitem donants de medul·la òssia o de cordó umbilical el més urgent possible: Demà pot ser massa tard. A nivell estadístic ens diuen que és molt difícil que trobem donants compatibles en tan poc temps, però, també a nivell estadístic era difícil que tingués una leucèmia mieloide.

Fem una crida doncs, perquè us feu donants de medul·la òssia o de cordó umbilical. El primer pas és una simple anàlisi. Feu-vos-en a consciència i sobretot no us feu enreea. Formareu part d'una base de dades anònima de donants i quan més n'hi hagi, més possibilitats hi haurà que en Joel o altres persones puguin tenir una nova oportunitat de viure. Més informació: http://www.fcarreras.org/ o al telèfon 900 32 33 34

Sandra i Joan

P.D.: Us agrairem de tot cor que feu córrer aquest correu als vostres amics, familiars o a qui ho cregueu oportú
***********************************************************************************

diumenge, 24 de juliol del 2011

I ara, contra l'aranès

El Govern central ha anunciat que interposarà un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, aprovada al Parlament de Catalunya el 22 de setembre de 2010 per una àmplia majoria de 117 vots a favor i 17 en contra.
L’executiu espanyol entén que aquesta llei és inconstitucional en la mesura que es declara l'aranès llengua d’ús preferent. Segons un comunicat del Govern, aquesta decisió s'argumenta en el fet que l'article 3.1 de la Constitució especifica que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la així com el dret a usar-la. Pel que fa a la resta de llengües espanyoles, es limita a recordar que l'apartat 2 de l'article assenyala que també són oficials en les seves respectives comunitats autònomes, però no esmenta res sobre l’ús preferencial. A més, el  govern considera que una llei aprovada per Catalunya “no pot entrar a regular l'ús de les llengües cooficials en l'administració general de l'Estat en la instrucció dels seus procediments administratius". Com no podia ser d'una altra manera, aquestes argumentacions es basen també en la Sentència del Constitucional contra l'Estatut, que va eliminar l'ús “preferent” d’una llengua cooficial a les administracions i als mitjans de comunicacions públics.
Un cop més, ens trobem davant d’un atac frontal a una llengua, a Catalunya i a les seves institucions. És sorprenent i indignant. On està el suport al plurilingüisme de l'Estat? Com pot ser que el Govern vulgui retallar una llei que té com a objectiu fonamental protegir i fomentar el coneixement de l'aranès, una llengua que durant segles ha estat minoritzada i sense gairebé reconeixement entre les institucions? Amb l’aprovació d’aquesta llei es posen per primera vegada els mecanismes necessaris per al reconeixement i la protecció  de l'aranès. Això no és constitucional? Pretendre que l'aranès a la Vall d'Aran, amb una població censada de 10.221 habitants, sigui la llengua preferent a les institucions de l'Aran, a l'ensenyament i a la toponímia és contrari a la Constitució?

L’anunci del recurs no és pas doncs una bona notícia, i davant d’aquest fet caldrà que les institucions catalanes facin front comú per evitar que s’aturin els passos que ja s’havien fet per impulsar l’aranès, element fonamental de la identitat pròpia de l’Aran.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Europa avalua el compliment de la Carta europea


El Comitè d’Experts sobre l’aplicació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries es va reunir ahir a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València amb representants de diferents organismes o associacions a fi de recollir informació per elaborar l’informe de compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta, aprovada el 1992 i ratificada per Espanya el 9 d’abril de 2001.

Al matí, es van reunir amb els representants d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Escola Valenciana, l’STEPV, el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i l’associació El Tempir d’Elx. Els representants d’aquestes entitats van informar el comitè del tancament de TV3 i de la imposició de multes a ACPV, del fet que no hi ha premsa en català amb una distribució normal al País Valencià, del dèficit del valencià a les webs oficials, i també que s’ha impedit la inclusió del requisit lingüístic en la nova llei de la funció pública, les complicacions que suposa per a la ciutadania que les forces i cossos de seguretat de l’Estat atenguin en català, o del poc ús del català a l’administració de justícia.

A la tarda  va ser el torn dels representants de la Generalitat i de diferents associacions de Catalunya que vetllen per l’ús del català en diferents àmbits. Pel que fa a l’àmbit de Justícia,  es va exposar l’incompliment per part de l’Estat espanyol de l’article 9 de la Carta i la falta de voluntat de complir les recomanacions que ha fet el mateix Comitè d’Experts en els informes anteriors. Com a mostra d’aquesta falta de voluntat, es va al·legar el Reglament de la carrera judicial, aprovat recentment, que estableix que la llengua pròpia de la comunitat no constitueix un requisit, sinó només un mèrit que, a la pràctica, no és preferent, tal com hauria de ser d’acord amb la mateixa Llei orgànica del poder judicial. Pel que fa a la determinació del nivell de llengua necessari perquè el jutge pugui obtenir el mèrit lingüístic, a diferència del que establia el reglament anterior, preveu que el mateix Consell General del Poder Judicial valori l’acreditació d’aquests coneixements, sistema que envaeix la competència de la Generalitat en matèria de llengua. Així mateix, la durada de la formació que preveu aquest nou reglament no garanteix el nivell adequat de coneixement que exigeix l’Estatut de Catalunya.

Finalment, es va fer informar els membres del Comitè que el compromís de no refusar la validesa dels documents redactats en català dins l’àmbit de l’Estat no es compleix, tal com ha quedat demostrat en un cas recent en què el Tribunal Suprem va rebutjar un recurs presentat en català.

diumenge, 5 de juny del 2011

500 raons per parlar català

Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
es recobra a si mateix
.
Aquestes paraules, de Marian Aguiló Fuster, corresponen a una de les raons que David Pagès ha recollit en el llibre 500 raons per parlar català. Es tracta d’una recopilació molt exhaustiva de citacions sobre la llengua catalana de persones procedents d’àmbits diversos d’arreu dels territoris de parla catalana. Una obra que emana optimisme, feta amb voluntat de sumar i d’explicar, amb paraules d’altres, una cosa tan natural com per què parlem en català.
Com diu Carles Duarte en un magnífic pròleg “Fa goig capbussar-se en aquest vast inventari d’arguments que ens refermen en el compromís amb la necessitat de fer de la llengua catalana una expressió natural i quotidiana de qui som, del que creiem, del com sentim...”.  Ordenades alfabèticament pel nom de l’autor, les citacions tracten de la immersió lingüística, de la identificació de llengua i nació o llengua i cultura, del català com a element integrador i cohesionador i del seu ús en àmbits ben diversos.

Certament, 500 raons no són poques, però mal senyal per a una llengua que s’hagi de justificar tant. Un llibre com aquest és inimaginable en anglès, en francès, en castellà o en qualsevol altra llengua no minoritzada, però en català té tot el seu sentit. Un llibre per llegir o consultar de forma esporàdica i entendre una cosa tan simple com per què parlem català.
Una breu mostra representativa del recull:
Pep Guardiola, entrenador FC Barcelona
Som un país amb una llengua pròpia i quan sortim, els que la fem servir, la parlem.
Carme Junyent, lingüista
El que hem de fer és treballar amb la gran majoria de la societat que és indiferent. El que mata el català és la indiferència, no els hostils.
Ben, artista
No hi ha poble sense cultura, ni cultura sense llengua.
Jose Manuel Blecua, director de la Reial Acadèmia Espanyola
El català ha de sobreviure. No es tracta de viure, sinó de sobreviure, i la immersió lingüística és de les poques coses que permeten fer-ho.  
Francesc Puigpelat, escriptor
Com deia el filòsof Séneca: "Ningú estima la seva nació perquè sigui la més gran, sinó perquè és la seva". I el mateix amb l’idioma.
Josep M. Terricabras, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona
Sí, sé segur que la pàtria no es defensa només amb la llengua. Però també sé ben cert una altra cosa:  que la pàtria no es pot defensar igual sense llengua.

Manuel de Pedrolo, escriptor
La llengua és la columna vertebral d’una cultura.
Marcel Mateu, vicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals
El català a Catalunya Nord en absolut és una qüestió folklorista, és una voluntat de ser i d’existir com a comunitat.
Enric Valor, escriptor
El nostre valencià, el català de tots.

dimecres, 25 de maig del 2011

El nou Diccionari jurídic català

Aquesta setmana s'ha presentat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el Diccionari jurídic català, un projecte de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, on han col·laborat més de tres-cents autors especialistes en dret català, juristes i professors de prestigi.
Es tracta d’un diccionari enciclopèdic especialitzat, amb més de 3.500 entrades, que recull lèxic jurídic antic i modern, termes que pertanyen a la història del dret, ressenyes bibliogràfiques de juristes catalans, expressions llatines habituals i fraseologia del llenguatge juridicoadministratiu.
El Diccionari és de fàcil consulta. Els articles es divideixen en dues parts: en primer lloc, hi ha la definició lexicogràfica del terme i, en segon lloc, l’ampliació enciclopèdica corresponent, que pot contenir informacions doctrinals, de legislació o de jurisprudència. A més, els articles també contenen les equivalències en espanyol, els termes relacionats amb l’entrada consultada i els sinònims. En aquest sentit, és una obra única ja que no n'hi ha cap altra en català amb aquestes característiques.
Està destinat als professionals del dret (magistrats, jutges, notaris, procuradors, advocats, professors i estudiants universitaris), a centres d’investigació i de recerca i, també, atès que es tracta d’una obra lexicogràfica de gran interès, a lingüistes.
El Diccionari és consultable en línia, cosa que permet fer cerques ràpides i diverses, segons l’àrea temàtica o la llengua d’origen, dins la definició o bé dins tota la informació enciclopèdica. A més, pel fet de ser una eina virtual es podrà actualitzar de forma permanent.

La publicació d’aquest Diccionari representa una gran notícia per als professionals del món del dret que utilitzen el català de forma habitual en el seu entorn de treball. Amb aquesta obra es posa a disposició d'aquests professonals una nova eina de consulta que s'afegeix a les que el mateix Departament de Justícia ha elaborat sobre llengatge jurídic, com ara el Manual de llenguatge judicial, el Curs de llenguatge jurídic, el Vocabulari de dret penal i penitenciari i el Diccionari de dret civil, productes que han ajudat sens dubte a fer normal la documentació jurídica en català i la seva terminologia.

Diccionari jurídic català

divendres, 29 d’abril del 2011

Lip dub per la llengua. Que corri! que corri!

Des d’ahir que corre per la xarxa el lip dub per la llengua, una iniciativa que Plataforma per la Llengua ha engegat per donar a conèixer el català arreu del món. Aquest lip dub, que forma part de la campanya El català, llengua comuna, reivindica que el català sigui la llengua de tots els catalans, amb independència del seu origen, i una eina d'inclusió dels nouvinguts. El vídeo té com a música de fons la cançó Corren, de Gossos, i està rodat a la rambla del Raval i a la plaça Universitat de Barcelona.
És emocionant veure l’elevat nombre de persones que hi participen:  23 organitzacions d’immigrants, més de 20 comparses i un total de  1.500 persones, on es poden trobar cares conegudes, com ara els actors Joel Joan, Anna Sahun i Quim Masferrer; els cantants Núria Feliu, Pere Tàpies i el grup Macedònia, i el periodista Xavier Graset, entre molts d’altres.
El resultat ha estat un vídeo excel·lent que en menys de 24 hores ha rebut més de 12.000 visites. Cal felicitar Plataforma per la Llengua per aquest èxit i, com ha dit @quimmasferrer en una piulada, que corri! que corri!

dimecres, 20 d’abril del 2011

Joan Maragall, la paraula il·luminada


Sol, solet

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.


Per lla a Sant Josep
el bon sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.


I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

          J. Maragall

M’ha agradat rellegir aquest poema. Si no el primer, sí que és un dels primers que vaig aprendre de memòria, de petita, a l’escola, i que encara ara recordo. Un poema que Joan Maragall escriu de jove, quan descobreix la passió per la poesia, una passió que neix com a rebel·lió contra la grisor de la vida burgesa.

Sol, solet és un dels poemes que mostra l’exposició sobre Joan Maragall “la paraula il·luminada”, que des  del 14 d’abril fins al 10 de juliol es pot veure al Palau Moja, en el marc de les celebracions de l’any Maragall. L’exposició va resseguint, de forma cronològica, diferents aspectes de la poesia, de la vida i de les reflexions del poeta a través dels seus versos, de les seves converses i de les seves lectures. Un recorregut que fem guiats per la paraula, que ens il·lumina en aquest viatge.

La mostra ens acosta al poeta de jove, vinculat al modernisme i compromès amb el projecte catalanista a través d’aquestes contundents paraules:

La grandesa
d’avui, la nostra,
consisteix no
en morir
per una idea sinó
en viure per totes.

Joan Maragall ["Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç, 2a època, any V (1893),

La sala principal de l'exposició representa un bosc en la penombra ple de columnes lluminoses on tranquil·lament podem llegir 10 dels seus poemes més significatius, escoltar-los amb auriculars o veure’n imatges al·legòriques. Així, aquí podem aturar-nos a assaborir una i altra vegada els versos de poemes prou coneguts, com ara Oda a Espanya, La vaca cega, La fi del comte Arnau, El Cant de la senyera, entre d’altres.

De forma molt original, l’exposició també dedica un espai a la relació de Catalunya i Espanya a través d’una conversa de Messenger, en què Miguel de Unamuno i Joan Maragall s’intercanvien les seves idees a temps real.

Haig d’admetre que també m’ha complagut, ni que sigui per satisfer un cert desig tafaner, entrar a Can Maragall, l’espai que recrea la casa on va viure Joan Maragall, i veure els objectes més quotidians que formaven part de la seva vida.

L’exposició acaba amb el «Cant espiritual», un “cant a la bellesa del món i a la vida”, “el que la seva obra ens ha revelat com ningú”, segons Jordi Castellanos, el comissari de la mostra, que fa que el visitant surti de la mostra carregat d’optimisme i vitalitat.

divendres, 18 de març del 2011

Reclama, demanda i defensa't en català

L’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia va presentar ahir a la seu d’Òmnium Cultural la campanya No canviem de llengua.

Es tracta d'una campanya que té com a objectiu sensibilitzar el ciutadà a utilitzar el català quan es relaciona amb l’Administració de justícia. És, doncs, una campanya adreçada al ciutadà que sorgeix de la societat civil i s’adreça a la societat civil. L'objectiu, com va dir Agustí Carles, president de l'Associació, és conscienciar les persones que es relacionen amb la justícia que el dret lingüístic és un dret  dels ciutadans, el primer dret fonamental, que ni un jutge ni un advocat pot suprimir.

La campanya sorgeix de la necessitat de fer augmentar l’ús del català a la justícia, un àmbit on el percentatge d’ús no es correspon amb la realitat lingüística del país. Moltes persones que habitualment parlen el català, canvien al castellà quan s’adrecen a un jutjat per por que no els entenguin o perquè veuen la justícia com una administració forana. El cert, però, és que actualment el coneixement de català a la justícia és molt superior al que es creu. Segons l'Enquesta d'usos lingüístics a l'Administració de justícia, el 99% del personal que hi treballa pot entendre oralment el català, i el 80,6% és capaç de respondre per escrit en català. I justament perquè l'Associació coneix aquestes dades i sap que la justícia està en condicions d'atendre el ciutadà promou que sigui el ciutadà qui, en aquest cas, pel fet de no canviar de llengua i manternir-se en català, exerceixi una pressió sobre l'Administració.

La campanya està plantejada en clau 2.0: s’han fet vídeos, falques de ràdio, un pàgina web http://nocanviemdellengua.cat/, un  grup al Facebook i se n’està fent una àmplia difusió a Internet. Tant de bo, doncs, que aquesta campanya faci canviar inèrcies i ajudi a augmentar l’ús del català en aquest àmbit.

diumenge, 27 de febrer del 2011

Llegim i Piulem: una tertúlia literària 2.0

Va ser un plaer assistir el passat dijous, 24 de febrer, a l’acte de clausura de la tertúlia literària 2.0 ‘Llegim i Piulem sobre l’obra Conta’m la veritat sobre l’amor, amb la presència de dues de les impulsores de la tertúlia, Judith Vives i Neus Pinart, l’editor del llibre, Miquel Tusón, i l’autor de l’obra, Santiago Forné, que va respondre a les preguntes que de forma presencial o a través de Twitter li vam formular els lectors.

Llegim i Piulem és una tertúlia literària a Twitter (@llegimipiulem) en què els lectors, a partir de les piulades, comenten i comparteixen els aspectes de l’obra que els han semblat més interessants, els dubtes que se’ls han plantejat o qüestions com ara la música, les localitzacions o els autors que apareixen a l’obra. En aquest format de tertúlia es crea una interacció molt positiva entre els lectors i la lectura és més enriquidora. Com deia fa uns dies en un tuit, amb Llegim i Piulem llegir ha deixat de ser una activitat individual.

L’última tertúlia, sobre la novel·la Conta’m la veritat sobre l’amor, de Tria Llibres, ha donat joc per comentar qüestions ben diferents: hem buscat cites de Vicent Andrés Estellés, hem fotografiat alguns dels llocs on es produeixen els fets (sempre al País Valencià), hem proposat de crear una llista Spotify amb les cançons que se citen a l’obra, hem transcrit i compartit frases lapidàries del personatges, hem comentat la simpatia o aversió que ens ha generat el protagonista, hem recordat amb humor alguns dels passatges, i, fins i tot, hem identificat a Google Maps les localitzacions de l’obra. En definitiva, hem compartit en xarxa el plaer d’una lectura que ens ha entusiasmat.

L’acte de cloenda ha estat el colofó a una experiència molt recomanable. I és per això que animo a tots els lectors piuladors a participar en les noves propostes literàries de Llegim i Piulem.

Totes les piulades de Conta'm la veritat sobre l'amor.


diumenge, 20 de febrer del 2011

Amb cara i ulls

En aquests moments de crisi, en què sembla tan difícil tirar endavant iniciatives de tota mena, és una bona notícia saber que el projecte d’autoedició Amb cara i ulls, del paremiòleg Víctor Pàmies, ha aconseguit el seu objectiu.

Aquest projecte s’ha dut a terme a través de Verkami, una plataforma de crowdfunding (micromecenatge) per finançar grans idees i creadors independents. L’objectiu era trobar finançament per a l’autoedició d’un diccionari sobre dites i frases fetes referides a l'ull, amb informació sobre el significat, equivalents idiomàtics, sinònims i altres curiositats de cadascuna de les expressions. Per tirar-ho endavant calia trobar, en un termini de 40 dies, com a mínim 200 persones que hi col·laboressin amb una aportació individual, per la qual rebrien, com a recompensa, el llibre en mà i dedicat, juntament amb un punt de llibre PDF i un llibret digital PDF.

La difusió s’ha fet per Internet, a través del bloc de l’autor, del seu perfil i pàgina de paremiologia a Facebook, del Twitter i dels seguidors de l’estudi que l’autor té dels Top Ten dels refranys catalans a l'actualitat, determinat a través de 1.200 enquestes fetes a través d'Internet. La resposta dels seguidors, que només coneixen l’obra de paremiologia de l’autor per Internet, ha estat positiva i en menys temps del previst s’han recaptat els fons necessaris per tirar endavant el projecte.

I això és, sens dubte, un èxit. Les noves tecnologies permeten noves formes de comunicació, però també, noves maneres de fer les coses que, com podem veure, també poden ser rendibles. M’afegeixo a les felicitacions i m’alegro que tots els que hem confiat en aquest projecte puguem tenir aviat a les mans el primer llibre en català editat a través del micromecenatge.

Un projecte AMB CARA I ULLS que ha tingut la seva recompensa.