dijous, 10 de novembre de 2011

Montserrat Roig, des de la memòria



Aquest paisatge marítim correspon a una serigrafia de Narcís Comadira per il·lustrar el poema “A M.R.” que el mateix poeta va escriure en tornar de l’enterrament de Montserrat Roig al cementiri de Montjuïc. La tinc emmarcada, a casa, en un lloc ben visible. Mirant-la la recordo i se’m fa present. Preocupada com estava ella per la memòria, estic segura que li hagués agradat saber fins a quin punt la nostra memòria li és fidel, una memòria que ella entenia com un acte d’amor, però també el mitjà a través del qual s’ordena la vida.

Avui fa 20 anys que Montserrat Roig es va morir. Una dona escriptora, feminista, barcelonina, lluitadora, intuïtiva, apassionada, sagaç, entusiasta, intel·ligent, valenta, seductora, militant activa d’esquerres, solidària amb els oprimits i amb els marginats i defensora de causes progressistes. Una persona compromesa com a ciutadana, com a escriptora, com a periodista i com a dona i que en la seva mort prematura ens va deixar orfes d’una veu que parlava en nom d’aquells que no tenen veu.


De ben petita jo ja havia llegit alguns dels seus primers llibres, més endavant vaig ser una fidel lectora dels seus articles a El Periódico o a l’Avui perquè parlava de temes de la vida quotidiana amb naturalitat, amb tendresa, amb humor, però també amb ràbia i sarcasme. Li agradava aprofitar el mitjà com a element de denúncia i ben aviat es va convertir en un dels meus referents principals. La seva vida va ser tan intensa com ràpida. I es va morir tal com havia viscut: lluitant, treballant i denunciant la injustícia.
“La diferència entre la literatura i el periodisme
potser és classista. Jo crec que es pot fer una
gran literatura fent periodisme”.
Va lliurar el seu últim article per al diari Avui dos dies abans de morir. Un article sobre els nens víctimes del terrorisme, que acaba amb la frase “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”. Un punt final a la seva obra que també va posar punt i final a la seva vida.

 “El temps de la memòria no té res a veure amb el temps de la història.
L’ordre de la imaginació s’escapa a totes les dades, a tots els fets.
Aquesta és la revenja de la literatura contra la història.”

A M.R.
Difusa llum i resplendor innocent
sobre els olis del port
i també un pòsit d’anys
i la calma del buit i la tarda deserta

Deserts els cors tristos
de solitud els ulls
escruten el futur s’enfilen es fan
dièresi de la teva ruïna
que és la nostra ruïna

Digues ¿Creix l’esperit tesa les veles
es prepara
i quan xoca l’acer contra el sílex
ho deixa tot – com llast--
tot en un dolç desprendre’s?
Allò que ha estat ¿té ara sentit nou?
Atzar i voluntat ¿s’han tornat profecia?
A la garba de plors
--amor i omissions—del nostre adéu
deixo preguntes que no pots respondre.
Narcís Comadira

8 comentaris:

  1. «Avui fa 20 anys que Montserrat Roig es va morir. Una dona escriptora, feminista, barcelonina lluitadora, intuïtiva, apassionada, sagaç, entusiasta, intel·ligent, valenta, seductora, militant activa d’esquerres, solidària amb els oprimits i amb els marginats i defensora de causes progressistes. Una persona compromesa com a ciutadana, com a escriptora, com a periodista i com a dona i que en la seva mort prematura ens va deixar orfes d’una veu que parlava en nom d’aquells que no tenen veu.»

    En aquest paràgraf hi ha tots els motius que ens han fet pensar en dedicar una diada tan assenyalada a la seva memòria.

    ResponSuprimeix
  2. Ja ho pots ben dir, Víctor. Moltes gràcies pel comentari.

    ResponSuprimeix
  3. Gràcies Rosa, m'ha encantat el teu escrit. Ets un pou de sabiduria, sensibilitat i saber fer.

    ResponSuprimeix
  4. Ui, ja m'agradaria tenir aquestes qualitats! Moltes gràcies, Àngels!

    ResponSuprimeix
  5. Bon homenatge i magnífic i visible record el teu.

    ResponSuprimeix
  6. Moltes gràcies per la visita i el comentari. Era un homenatge molt especial i no hi he volgut falar.

    ResponSuprimeix
  7. A banda de totes les merescudes flors, jo diria que s'ha de saber un munt per cuinar tant bé la senzillesa de les paraules i el missatge que transmeten.

    Estupenda amanida i jo diria encara més: de verda res, sinò en el seu punt just de cocció.

    Ànims CAMPIONA

    ResponSuprimeix
  8. Moltes gràcies per les teves paraules, Sergi. Amanir és alegrar i donar vida. Benvingudes siguin les accions que facin més digerible el nostre dia a dia.

    ResponSuprimeix