dimecres, 20 d’abril de 2011

Joan Maragall, la paraula il·luminada


Sol, solet

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.


Per lla a Sant Josep
el bon sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.


I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

          J. Maragall

M’ha agradat rellegir aquest poema. Si no el primer, sí que és un dels primers que vaig aprendre de memòria, de petita, a l’escola, i que encara ara recordo. Un poema que Joan Maragall escriu de jove, quan descobreix la passió per la poesia, una passió que neix com a rebel·lió contra la grisor de la vida burgesa.

Sol, solet és un dels poemes que mostra l’exposició sobre Joan Maragall “la paraula il·luminada”, que des  del 14 d’abril fins al 10 de juliol es pot veure al Palau Moja, en el marc de les celebracions de l’any Maragall. L’exposició va resseguint, de forma cronològica, diferents aspectes de la poesia, de la vida i de les reflexions del poeta a través dels seus versos, de les seves converses i de les seves lectures. Un recorregut que fem guiats per la paraula, que ens il·lumina en aquest viatge.

La mostra ens acosta al poeta de jove, vinculat al modernisme i compromès amb el projecte catalanista a través d’aquestes contundents paraules:

La grandesa
d’avui, la nostra,
consisteix no
en morir
per una idea sinó
en viure per totes.

Joan Maragall ["Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç, 2a època, any V (1893),

La sala principal de l'exposició representa un bosc en la penombra ple de columnes lluminoses on tranquil·lament podem llegir 10 dels seus poemes més significatius, escoltar-los amb auriculars o veure’n imatges al·legòriques. Així, aquí podem aturar-nos a assaborir una i altra vegada els versos de poemes prou coneguts, com ara Oda a Espanya, La vaca cega, La fi del comte Arnau, El Cant de la senyera, entre d’altres.

De forma molt original, l’exposició també dedica un espai a la relació de Catalunya i Espanya a través d’una conversa de Messenger, en què Miguel de Unamuno i Joan Maragall s’intercanvien les seves idees a temps real.

Haig d’admetre que també m’ha complagut, ni que sigui per satisfer un cert desig tafaner, entrar a Can Maragall, l’espai que recrea la casa on va viure Joan Maragall, i veure els objectes més quotidians que formaven part de la seva vida.

L’exposició acaba amb el «Cant espiritual», un “cant a la bellesa del món i a la vida”, “el que la seva obra ens ha revelat com ningú”, segons Jordi Castellanos, el comissari de la mostra, que fa que el visitant surti de la mostra carregat d’optimisme i vitalitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada