Dones poetes

En el marc del Dia mundial de la poesia, que se celebra cada any el 21 de març, LletrA ens proposa que avui 17 de març celebrem el Dia de la poesia catalana a Internet i fa una crida perquè omplim les xarxes socials de versos catalans, a Twitter, a Facebook i als blocs.

Una bona iniciativa, sens dubte. Com tantes altres vegades he fet, hi participaré i en faré el seguiment a la xarxa, però un dia em sembla oportú també recomanar l’exposició “Dones poetes” que es pot veure a les Cotxeres del Palau Robert. La mostra ret homenatge a 12 poetes catalanes que han contribuït a la recuperació del català com a llengua literària. El recorregut de l’exposició segueix un ordre cronològic i de cada poeta hi ha un resum biogràfic, unes paraules sobre la seva manera de viure la poesia i una petita mostra dels seus llibres i poemes. Les dotze autores que podem veure a l’exposició són:

M. Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Felicia Fuster, Maria Beneyto, M. Àngels Anglada, Quima Jaume, Olga Xirinachs, Marta Pessarodona i Maria Mercè Marçal.

Els criteris que s’han seguit per fer la selecció són: ús del català com a llengua poètica, data de naixement entre 1872 i 1950 (a excepció de Maria Mercè Marçal) i el fet d’haver contribuït a l’evolució de la poesia catalana. 

La mostra, organitzada per la Universitat de Vic amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut Català de les Dones, es pot visitar des del 7 de març fins al 29 d’abril. Val la pensa deixar-s’hi caure i dedicar uns minuts a passejar entre els versos que s’han seleccionat d’aquestes poetes.

A continuació, dos dels textos més emblemàtics que hi podem llegir:

Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver
nascut dona, de classe obrera i nació
oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes (1977)

Maria Mercè Marçal

Per què escric? Diria que, primordialment,
pel meu amor a les paraules. Des de
sempre m’ha fascinat el seu so. La
meva mare em deia que de petita
jugava a recitar poemes, que
me n’inventava, sols repetint paraules
que anava aprenent.

Qui sóc i per què escric? (1998)

Montserrat Abelló

Còctels & blocs i xarxes socials

La sala de la cocteleria Milano, on va tenir lloc la XI edició del Còctels & Blocs de Dones en xarxa, va quedar aviat petita per escoltar Anna Genís, vicepresidenta de Xarxes Socials de la Cambra Internacional d’Empresaris de Barcelona i exemple de lideratge femení i emprenedoria, que en una xerrada eminentment pràctica i molt participativa, va parlar de l’ús de les xarxes socials, d’emprenedoria i de dones i web 2.0.  

El seu missatge va ser clar: els moments de crisi són per reinventar-se. Les xarxes socials donen grans possibilitats perquè són una manera d’obrir-se al món i en aquests temps encara més. Per tant, és important ser-hi. Amb les xarxes socials i Internet neix una nova concepció del món perquè les xarxes permeten expandir-se i arribar a tothom, anar més enllà, però és imprescindible saber comunicar i tenir continguts. Estem a l’era dels continguts. Qui tingui continguts i alguna cosa important per dir serà necessari. “Les fronteres ja no existeixen, te les crees tu”.

Genís va advertir que és imprescindible fer un bon ús de les xarxes socials perquè tots tenim una reputació online. En aquest sentit, es va mostrar partidària de diferenciar els perfils professionals dels personals. També va recordar que s’ha de controlar molt el que es diu i com es diu, tal com fem a la vida mateixa, perquè “al cap i a la fi la xarxa no deixa de ser vida”. Va recordar que el més important és saber què vull fer, com ho vull fer, com puc tenir visibilitat i qui és la meva audiència. En definitiva, cal definir-se.

Finalment, sobre el futur de les xarxes va dir que no hi ha una bombolla, però sí que creu que hi haurà un procés de maduresa i regulació.

Una xerrada que va acabar amb una sessió de networking entre les persones assistents, homes inclosos, els quals, tot sigui dit, són molt benvinguts. Era la primera vegada que assistia a aquestes trobades i de ben segur que, després de les bones impressions que vaig tenir, no serà l’última.

Raó i Follia. 25 anys sense Foix

Avui es compleixen 25 anys de la mort de J.V. Foix. I, com vam fer també amb Montserrat Roig, Estellés o Enric Valor, Víctor Pàmies ens convida a retre un homenatge blocaire al poeta de Sarrià per demostrar al món sencer que Foix és etern.

Una iniciativa encertada. A la xarxa tenim molta força: la nostra llengua està en el lloc 26 en nombre de pàgines web i és  la vuitena més utilitzada en blocs. És en homenatges com aquest en què aquest potencial es fa visible i es demostra que podem fer grans coses, encara que sigui només pel seu valor simbòlic.

Que difícil se’m fa, però, dedicar quatre paraules a Foix i triar un poema, uns versos o un fragment del poeta que s’autodefinia com a investigador de la poesia i que tan estimava la llengua. El diari Ara ha preguntat als lectors quin consideren que és el millor vers en català. Ha guanyat “Tot està per fer i tot és possible” de Miquel Martí Pol, però jo hagués triat justament “És quan dormo que hi veig clar” (ha quedat en segon lloc), i tot el paràgraf final del poema de J.V. Foix. Un poema amb molts elements surrealistes que parla de la il·lusió dels somnis:

És quan dormo que hi veig clar

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

M’agrada aquest dualisme tan característic de Foix, aquesta dicotomia entre somni i realitat, entre voluntat i acció, entre tradició i avantguarda "M’exalta el nou i m’enamora el vell", entre el desig i raó, entre el, tan nostrat, seny i la rauxa que trobem en versos, com ara ”M’exalta el pler, mes l’angoixa m’atura” o “I al bo i al mal em don i allarg la mà” i molt especialment:

Si pogués acordar Raó i Follia

Si pogués acordar Raó i Follia
I en clar matí, no lluny de la mar clara.
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l’Etern. I amb fantasia

-Que el cor encén i el meu neguit desvia-
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l’avui, i l’ombra rara
Que m’estrafà pels murs, fos seny i guia

Però Foix no només va conrear poesia, també va exercir com a periodista “Cada número nou del diari hauria d’ésser considerat com un llegat que fem a l’eternitat” i va ser una persona compromesa amb l’entorn sociopolític del moment:


“Amb mots clars: la independència espiritual, en l’ordre de l’esperit, i la independència nacional en l’ordre polític. El problema és simple.”

I per sobre de tot, Foix va ser un investigador en poesia, un amic de les arts i un gran amant de la llengua:

Saber narrar en llenguatge vigorós...

Saber narrar en llenguatge vigorós
deler i desig, i plers, i, sense esforç
rimar bells mots amb el ritme dels cors
amants o folls; i, gens fantasiós

Retre-li avui aquest homenatge és un acte de gratitud dels que el llegim i estimem també la nostra llengua.

#jotv3

“RAC1 mai no hauria estat possible sense Catalunya Ràdio. 8TV no té cap futur sense una TV3 potent. I, deixeu-m’ho dir: sense TV3 i Catalunya Ràdio, ni l’ARA és imaginable, ni Pa negre és possible, ni el teatre català tindria la dimensió, la qualitat i l’acceptació del públic.”

Així de contundent es va manifestar Salvador Cardús en un magnífic article publicat al diari ARA l’endemà mateix que el portaveu del Govern, Francesc Homs, anunciés la retallada en el pressupost de la CCRTV.

No és per menys. La mesura s’entén perfectament en el marc de la situació econòmica actual i de les retallades generals, però és preocupant en la mesura que una reducció en recursos pot fer perdre el lideratge que ara té la televisió pública, pot fer minvar la qualitat dels seus productes i pot afeblir el que ha estat fins ara el principal motor de la indústria audiovisual catalana.

La televisió pública ha de ser un referent, un instrument de normalització lingüística i de la cultura catalana. En paraules de David Bassa, president del Grup Ramon Barnils, “TV3 és la principal eina vertebradora del país per a la cohesió social, cultural i lingüística”, però perquè ho sigui ha de tenir els mitjans que ho facin possible. Sabem que aquest lideratge és feble perquè la competència és molt forta i perquè l’audiència no es mou per una mera adscripció ideològica. Cal oferir productes de qualitat i continuar sent un espai de referència. 

En un moment excepcional com l’actual, tot s’ha de replantejar en termes econòmics, però potser també en aspectes més estructurals i aprofitar aquesta situació de crisi per revisar processos. La tisorada té un efecte immediat, però pot sortir molt cara si no es planifiquen també uns canvis que semblen necessaris. Cal anar amb molt de compte. Fa por pensar en un fracàs en la televisió pública catalana. TV3 és la principal indústria cultural del país i la salut d’un país es mesura per la seva cultura.

Montserrat Roig, des de la memòria

Aquest paisatge marítim correspon a una serigrafia de Narcís Comadira per il·lustrar el poema “A M.R.” que el mateix poeta va escriure en tornar de l’enterrament de Montserrat Roig al cementiri de Montjuïc. La tinc emmarcada, a casa, en un lloc ben visible. Mirant-la la recordo i se’m fa present. Preocupada com estava ella per la memòria, estic segura que li hagués agradat saber fins a quin punt la nostra memòria li és fidel, una memòria que ella entenia com un acte d’amor, però també el mitjà a través del qual s’ordena la vida.

Avui fa 20 anys que Montserrat Roig es va morir. Una dona escriptora, feminista, barcelonina, lluitadora, intuïtiva, apassionada, sagaç, entusiasta, intel·ligent, valenta, seductora, militant activa d’esquerres, solidària amb els oprimits i amb els marginats i defensora de causes progressistes. Una persona compromesa com a ciutadana, com a escriptora, com a periodista i com a dona i que en la seva mort prematura ens va deixar orfes d’una veu que parlava en nom d’aquells que no tenen veu.

De ben petita jo ja havia llegit alguns dels seus primers llibres, més endavant vaig ser una fidel lectora dels seus articles a El Periódico o a l’Avui perquè parlava de temes de la vida quotidiana amb naturalitat, amb tendresa, amb humor, però també amb ràbia i sarcasme. Li agradava aprofitar el mitjà com a element de denúncia i ben aviat es va convertir en un dels meus referents principals. La seva vida va ser tan intensa com ràpida. I es va morir tal com havia viscut: lluitant, treballant i denunciant la injustícia.

“La diferència entre la literatura i el periodisme
potser és classista. Jo crec que es pot fer una
gran literatura fent periodisme”.

Va lliurar el seu últim article per al diari Avui dos dies abans de morir. Un article sobre els nens víctimes del terrorisme, que acaba amb la frase “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”. Un punt final a la seva obra que també va posar punt i final a la seva vida.

 “El temps de la memòria no té res a veure amb el temps de la història.
L’ordre de la imaginació s’escapa a totes les dades, a tots els fets.
Aquesta és la revenja de la literatura contra la història.”

A M.R.

Difusa llum i resplendor innocent
sobre els olis del port
i també un pòsit d’anys
i la calma del buit i la tarda deserta

Deserts els cors tristos
de solitud els ulls
escruten el futur s’enfilen es fan
dièresi de la teva ruïna
que és la nostra ruïna

Digues ¿Creix l’esperit tesa les veles
es prepara
i quan xoca l’acer contra el sílex
ho deixa tot – com llast--
tot en un dolç desprendre’s?
Allò que ha estat ¿té ara sentit nou?
Atzar i voluntat ¿s’han tornat profecia?

A la garba de plors
--amor i omissions—del nostre adéu
deixo preguntes que no pots respondre.

Narcís Comadira

Lliçons per emprendre

Dídac Lee ens va donar una autèntica lliçó de vida en la sessió web del 19 d’octubre parlant-nos d’emprenedoria i valors. Més que explicar-nos les regles de l’emprenedoria va explicar la història de la seva vida i les lliçons que va aprendre perquè són aplicables tan a l'àmbit empresarial, com al de l’administració o al familiar.

 

Va començar definint que emprendre és convertir una idea en una realitat assumint un risc, va recordar que per sortir de la crisi cal tenir una actitud emprenedora i va donar unes quantes regles que entén necessàries per emprendre:

1. Normal (habitual) no s’ha de confondre amb correcte. Ser diferent pot facilitar el camí per fer coses diferents i per innovar. El que tothom (o la majoria) fa no té perquè ser millor o més correcte. Ser diferents pot ser un estímul per fer coses diferents, més creatives.

2. No s’han de buscar excuses, són l’enemic del progrés. Cal pensar què fer per millorar la situació. No busquem excuses per justificar que no podem fer-hi res. Cal que pensem i busquem millores. Justament, el més dur per a un emprenedor és la solitud. Hi ha una relació directa entre la innovació i la incomprensió.

3. No hi ha persones poc productives, sinó persones que no han trobat la seva motivació. Cal gestionar les persones com són i no voldríem que fóssim. Cal trobar-hi la dimensió personal. Hem de compensar les mancances amb passió. S’han de tenir reptes i objectius mesurables.

4. Cal sortir de la zona de confort per fer el salt qualitatiu. L’hàbitat natural de l’emprenedoria és la crisi. Per anar endavant es obligat sortir de la zona de confort i fer aquelles feines que ens costen més.

5. Els límits els posa la ment. El més important és adonar-se que tot és possible. No s’ha de confondre risc amb temeritat, però a vegades és millor demanar perdó que permís. La gent més brillant és aquella que ha estat capaç d’aplicar un pla B davant d’una dificultat o d’un imprevist.

L’emprenedoria entesa doncs, com una actitud davant la vida. Com va recordar Dídac Lee, el mateix Pep Guardiola ja ens ho va dir en el seu cèlebre discurs davant del Parlament:

”No oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, creieu-me que som un país imparable”.

Vídeo-síntesi "Lliçons per emprendre"

Tornarem a córrer!

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.

Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.

Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:

La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.

I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.

Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull