20.57 minuts. Aquest és el temps amb què he fet la meva primera Matagalls-Montserrat. La satisfacció és gran, molt gran.
La Matagalls Montserrat és la tradicional travessa que de des l’any 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia, en memòria de Jaume Oliveras, que va ser qui primer la va fer l’any 1904. Es tracta de recórrer 83.4 km, amb un desnivell acumulat de 5.980 m, en menys de 24 hores, per un itinerari que travessa els parcs naturals del Montseny, Sant Llorenç de Munt i Montserrat.
Era un repte, una aventura, i també una incògnita. Hi anava sola, mai no havia fet una marxa de resistència com aquesta i havia entrenat poc, però volia viure aquesta experiència i comprovar fins on podia arribar. L’ 1 de juliol es van obrir les inscripcions per Internet i, talment, com si es tractés d’un famós grup de música, en poc més de 24 hores es van acabar les 3.000 places disponibles. L’expectació creada havia superat totes les previsions. Jo havia aconseguit in extremis inscriure-m’hi i ja no hi havia marxa enrere.
L’organització és impecable. Tot està perfectament calculat. És admirable l’entrega de la gent que col·labora en avituallaments, controls, punts de sortida i arribada i en altres indrets del recorregut. El camí està ben marcat i en els llocs perdedors hi ha una persona que indica el camí que cal seguir. Tot està al seu lloc, el caminador no hi troba a faltar res i és només l’esforç i la determinació a acabar-la el que permetrà aconseguir el repte.
I és que la Matagalls-Montserrat és molt més del que m'esperava, no tant per la duresa (d’això ja estava advertida), sinó per totes les sensacions que s’hi viuen. Les olors del bosc i de terra humida, les converses, i també els silencis, el caliu en els avituallaments i, molt especialment, la màgia de la nit que embolcalla els caminadors amb la presència imponent de la lluna i de la filera de llums que van avançant. La sortida del sol ofereix un espectacle únic, veure Montserrat per primer cop produeix una gran alegria i comprovar que cada cop Montserrat és més a prop és molt emocionant.
L’endemà de la marxa les conseqüències d’haver caminat tants km són evidents en peus i turmells, però és un mal que, passats uns dies marxa, i els records, en canvi, perduraran per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada