Montserrat Roig, des de la memòria

Aquest paisatge marítim correspon a una serigrafia de Narcís Comadira per il·lustrar el poema “A M.R.” que el mateix poeta va escriure en tornar de l’enterrament de Montserrat Roig al cementiri de Montjuïc. La tinc emmarcada, a casa, en un lloc ben visible. Mirant-la la recordo i se’m fa present. Preocupada com estava ella per la memòria, estic segura que li hagués agradat saber fins a quin punt la nostra memòria li és fidel, una memòria que ella entenia com un acte d’amor, però també el mitjà a través del qual s’ordena la vida.

Avui fa 20 anys que Montserrat Roig es va morir. Una dona escriptora, feminista, barcelonina, lluitadora, intuïtiva, apassionada, sagaç, entusiasta, intel·ligent, valenta, seductora, militant activa d’esquerres, solidària amb els oprimits i amb els marginats i defensora de causes progressistes. Una persona compromesa com a ciutadana, com a escriptora, com a periodista i com a dona i que en la seva mort prematura ens va deixar orfes d’una veu que parlava en nom d’aquells que no tenen veu.

De ben petita jo ja havia llegit alguns dels seus primers llibres, més endavant vaig ser una fidel lectora dels seus articles a El Periódico o a l’Avui perquè parlava de temes de la vida quotidiana amb naturalitat, amb tendresa, amb humor, però també amb ràbia i sarcasme. Li agradava aprofitar el mitjà com a element de denúncia i ben aviat es va convertir en un dels meus referents principals. La seva vida va ser tan intensa com ràpida. I es va morir tal com havia viscut: lluitant, treballant i denunciant la injustícia.

“La diferència entre la literatura i el periodisme
potser és classista. Jo crec que es pot fer una
gran literatura fent periodisme”.

Va lliurar el seu últim article per al diari Avui dos dies abans de morir. Un article sobre els nens víctimes del terrorisme, que acaba amb la frase “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”. Un punt final a la seva obra que també va posar punt i final a la seva vida.

 “El temps de la memòria no té res a veure amb el temps de la història.
L’ordre de la imaginació s’escapa a totes les dades, a tots els fets.
Aquesta és la revenja de la literatura contra la història.”

A M.R.

Difusa llum i resplendor innocent
sobre els olis del port
i també un pòsit d’anys
i la calma del buit i la tarda deserta

Deserts els cors tristos
de solitud els ulls
escruten el futur s’enfilen es fan
dièresi de la teva ruïna
que és la nostra ruïna

Digues ¿Creix l’esperit tesa les veles
es prepara
i quan xoca l’acer contra el sílex
ho deixa tot – com llast--
tot en un dolç desprendre’s?
Allò que ha estat ¿té ara sentit nou?
Atzar i voluntat ¿s’han tornat profecia?

A la garba de plors
--amor i omissions—del nostre adéu
deixo preguntes que no pots respondre.

Narcís Comadira

Lliçons per emprendre

Dídac Lee ens va donar una autèntica lliçó de vida en la sessió web del 19 d’octubre parlant-nos d’emprenedoria i valors. Més que explicar-nos les regles de l’emprenedoria va explicar la història de la seva vida i les lliçons que va aprendre perquè són aplicables tan a l'àmbit empresarial, com al de l’administració o al familiar.

 

Va començar definint que emprendre és convertir una idea en una realitat assumint un risc, va recordar que per sortir de la crisi cal tenir una actitud emprenedora i va donar unes quantes regles que entén necessàries per emprendre:

1. Normal (habitual) no s’ha de confondre amb correcte. Ser diferent pot facilitar el camí per fer coses diferents i per innovar. El que tothom (o la majoria) fa no té perquè ser millor o més correcte. Ser diferents pot ser un estímul per fer coses diferents, més creatives.

2. No s’han de buscar excuses, són l’enemic del progrés. Cal pensar què fer per millorar la situació. No busquem excuses per justificar que no podem fer-hi res. Cal que pensem i busquem millores. Justament, el més dur per a un emprenedor és la solitud. Hi ha una relació directa entre la innovació i la incomprensió.

3. No hi ha persones poc productives, sinó persones que no han trobat la seva motivació. Cal gestionar les persones com són i no voldríem que fóssim. Cal trobar-hi la dimensió personal. Hem de compensar les mancances amb passió. S’han de tenir reptes i objectius mesurables.

4. Cal sortir de la zona de confort per fer el salt qualitatiu. L’hàbitat natural de l’emprenedoria és la crisi. Per anar endavant es obligat sortir de la zona de confort i fer aquelles feines que ens costen més.

5. Els límits els posa la ment. El més important és adonar-se que tot és possible. No s’ha de confondre risc amb temeritat, però a vegades és millor demanar perdó que permís. La gent més brillant és aquella que ha estat capaç d’aplicar un pla B davant d’una dificultat o d’un imprevist.

L’emprenedoria entesa doncs, com una actitud davant la vida. Com va recordar Dídac Lee, el mateix Pep Guardiola ja ens ho va dir en el seu cèlebre discurs davant del Parlament:

”No oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, creieu-me que som un país imparable”.

Vídeo-síntesi "Lliçons per emprendre"

Tornarem a córrer!

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.

Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.

Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:

La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.

I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.

Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.Tu seràs la paraula viva,
la paraula vivia i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consiciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

L’amor, la mort i la pàtria són els grans temes de la poesia de Vicent Andrés Estellés. En aquest poema, el poeta troba el sentit de la seva vida, el seu lloc, lluitant pel poble al qual pertany. Ell veu que si deixés de ser poble no seria res perquè perdria la seva identitat.

Amb la reproducció d’aquest poema, m’afegeixo a la II Festa Estellés, una iniciativa que ha impulsat l’escriptor Josep Lozano per homenatjar el poeta cada 4 de setembre, data de l’aniversari del seu naixement, i que arran de la proposta de Víctor Pàmies, també està tenint una àmplia resposta a la xarxa.

100 anys de Valor

M'afegeixo a la iniciativa que el col·lectiu 1entretants Xarxa Cooperativa d’Experiències TIC per a l’Ensenyament en Valencia ha proposat per commemorar en xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor, un gran escriptor, gramàtic, lexicògraf i rondallista valencià, que segurament no va tenir el reconeixement que es mereixia, però que avui i ara, amb les tecnologies que permeten fer ús de les xarxes socials i els blocs, podem redescobrir i compartir de forma conjunta.

Ha estat justament arran de l’anunci de l’homenatge que he aprofitat per llegir algunes de les magnífiques rondalles de la tradició popular que va adaptar, autèntiques peces literàries, en les quals excel·leix en l'ús d'un lèxic molt ric. La convocatòria de l'homenatge també m'ha servit per descobir obres de referència de molts valencians, com ara La flexió verbal i el recull d’articles Millorem el llenguatge. Axí mateix, de la seva obra com a novel·lista, m’ha agradat llegir La idea de l’emigrant, una novel·la que descriu la duresa del món rural de muntanya, el fenomen de l’emigració i com gràcies a la cultura i al sacrifici es pot escapar de la misèria.

Aquest homenatge és just perquè més enllà de la seva obra literària, Enric Valor va ser un intel·lectual de referència al País Valencià, un home compromès que va lluitar sempre per la recuperació de la llengua, tal com es desprèn en aquestes declaracions que va fer després que li fos concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes “El meu ha estat un desesperat amor per la llengua i l’ofici d’escriure, una gran passió, que m’ha permès traure temps d’hores de dormir i sobreposar-me a tot".

Finalment, com va dir Enric Valor, “El valencià, com totes les variants de la llengua catalana, ha patit quasi tres-cents anys de persecució, però no de silenci”. No callarem ara tampoc. Que serveixi, doncs, aquest homenatge per recuperar un gran autor i una gran obra.

#salvemenjoel

Transcric a continuació el missatge que els pares del Joel han difós per salvar la vida del seu fill, a qui han diagnosticat una leucèmia. Com Vicent Partal en l'apunt que n'ha fet al seu bloc, en faig difusió perquè en aquest cas conec personalment la mare i és una noticia que m’ha trasbalsat.

Sembla que la crida que están fent a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook principalment) està anant molt bé, però també cal que prenguem consiciència que aquesta solidaritat ha d’anar més enllà d’un simple clic.

Per conèixer els punts de donació cal informar-se'n a la Fundació Carreras o bé trucar al 900 323 334.

***********************************************************************************

El teu gest pot salvar la vida del nostre fill Joel de 6 anys a qui li van diagnosticar, el dia 30 de març d'enguany, una leucèmia mieloide aguda amb monosomia del cromosoma 7.

Només un trasplantament el proper mes de setembre d'un donant compatible de medul·la òssia o de cordó umbilical li pot salvar la vida.

Poc a poc i amb moments molt durs a l'Hospital Sant Joan de Déu en Joel ha superat amb èxit totes les quimioteràpies preparatòries. A finals del mes d'agost ha d'ingressar a l'Hospital Vall d'Hebron per, en cas de tenir donant compatible, fer-li el trasplantament. Fa poc, però, hem tingut una notícia molt feridora: els dos donants de medul·la òssia que hi ha havia compatibles s'han fet enrera, un d'ells per raons mèdiques.

No ens queda quasi temps perquè en Joel no pot esperar, necessitem donants de medul·la òssia o de cordó umbilical el més urgent possible: Demà pot ser massa tard. A nivell estadístic ens diuen que és molt difícil que trobem donants compatibles en tan poc temps, però, també a nivell estadístic era difícil que tingués una leucèmia mieloide.

Fem una crida doncs, perquè us feu donants de medul·la òssia o de cordó umbilical. El primer pas és una simple anàlisi. Feu-vos-en a consciència i sobretot no us feu enreea. Formareu part d'una base de dades anònima de donants i quan més n'hi hagi, més possibilitats hi haurà que en Joel o altres persones puguin tenir una nova oportunitat de viure. Més informació: http://www.fcarreras.org/ o al telèfon 900 32 33 34

Sandra i Joan

P.D.: Us agrairem de tot cor que feu córrer aquest correu als vostres amics, familiars o a qui ho cregueu oportú

***********************************************************************************

I ara, contra l'aranès

El Govern central ha anunciat que interposarà un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, aprovada al Parlament de Catalunya el 22 de setembre de 2010 per una àmplia majoria de 117 vots a favor i 17 en contra.

L’executiu espanyol entén que aquesta llei és inconstitucional en la mesura que es declara l'aranès llengua d’ús preferent. Segons un comunicat del Govern, aquesta decisió s'argumenta en el fet que l'article 3.1 de la Constitució especifica que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la així com el dret a usar-la. Pel que fa a la resta de llengües espanyoles, es limita a recordar que l'apartat 2 de l'article assenyala que també són oficials en les seves respectives comunitats autònomes, però no esmenta res sobre l’ús preferencial. A més, el  govern considera que una llei aprovada per Catalunya “no pot entrar a regular l'ús de les llengües cooficials en l'administració general de l'Estat en la instrucció dels seus procediments administratius". Com no podia ser d'una altra manera, aquestes argumentacions es basen també en la Sentència del Constitucional contra l'Estatut, que va eliminar l'ús “preferent” d’una llengua cooficial a les administracions i als mitjans de comunicacions públics.

Un cop més, ens trobem davant d’un atac frontal a una llengua, a Catalunya i a les seves institucions. És sorprenent i indignant. On està el suport al plurilingüisme de l'Estat? Com pot ser que el Govern vulgui retallar una llei que té com a objectiu fonamental protegir i fomentar el coneixement de l'aranès, una llengua que durant segles ha estat minoritzada i sense gairebé reconeixement entre les institucions? Amb l’aprovació d’aquesta llei es posen per primera vegada els mecanismes necessaris per al reconeixement i la protecció  de l'aranès. Això no és constitucional? Pretendre que l'aranès a la Vall d'Aran, amb una població censada de 10.221 habitants, sigui la llengua preferent a les institucions de l'Aran, a l'ensenyament i a la toponímia és contrari a la Constitució?

L’anunci del recurs no és pas doncs una bona notícia, i davant d’aquest fet caldrà que les institucions catalanes facin front comú per evitar que s’aturin els passos que ja s’havien fet per impulsar l’aranès, element fonamental de la identitat pròpia de l’Aran.