Amb cara i ulls

En aquests moments de crisi, en què sembla tan difícil tirar endavant iniciatives de tota mena, és una bona notícia saber que el projecte d’autoedició Amb cara i ulls, del paremiòleg Víctor Pàmies, ha aconseguit el seu objectiu.

Aquest projecte s’ha dut a terme a través de Verkami, una plataforma de crowdfunding (micromecenatge) per finançar grans idees i creadors independents. L’objectiu era trobar finançament per a l’autoedició d’un diccionari sobre dites i frases fetes referides a l'ull, amb informació sobre el significat, equivalents idiomàtics, sinònims i altres curiositats de cadascuna de les expressions. Per tirar-ho endavant calia trobar, en un termini de 40 dies, com a mínim 200 persones que hi col·laboressin amb una aportació individual, per la qual rebrien, com a recompensa, el llibre en mà i dedicat, juntament amb un punt de llibre PDF i un llibret digital PDF.

La difusió s’ha fet per Internet, a través del bloc de l’autor, del seu perfil i pàgina de paremiologia a Facebook, del Twitter i dels seguidors de l’estudi que l’autor té dels Top Ten dels refranys catalans a l'actualitat, determinat a través de 1.200 enquestes fetes a través d'Internet. La resposta dels seguidors, que només coneixen l’obra de paremiologia de l’autor per Internet, ha estat positiva i en menys temps del previst s’han recaptat els fons necessaris per tirar endavant el projecte.

I això és, sens dubte, un èxit. Les noves tecnologies permeten noves formes de comunicació, però també, noves maneres de fer les coses que, com podem veure, també poden ser rendibles. M’afegeixo a les felicitacions i m’alegro que tots els que hem confiat en aquest projecte puguem tenir aviat a les mans el primer llibre en català editat a través del micromecenatge.

Un projecte AMB CARA I ULLS que ha tingut la seva recompensa.

Sense senyal

És un dia trist. Tancar TV3 al País Valencià és una vergonya i un atac a la democràcia.

És quan corro que hi veig clar

Quines bones sensacions m’ha deixat la Mitja Marató de Granollers! Que bé que m’ho he passat i que contenta que estic. Era la segona vegada que feia una Mitja Marató i no em pensava pas que, com l’any passat a Granollers també, baixés de les dues hores. Però sí, aquest any 1:55:22, justament tres segons més només que l’any passat. La meva satisfacció és immensa.

L’èxit i la popularitat d’aquesta cursa, que enguany celebra el 25è aniversari, s’entén perfectament. L’organització és excel·lent, el suport de la gent és impressionant i el recorregut, preciós. Espectacular el moment en què a mitja cursa es poden veure els primers classificats, professionals d'un altíssim nivell, córrer com si volessin, fantàstiques les baixades sortint de la Garriga, i emocionant l’arribada a Granollers. Gent de tots els punts del territori es concentren aquest dia aquí per participar en aquest gran esdeveniment. Tot és gran, molt gran.

I, finalment, encertat també l’eslògan d’aquest any: És quan corro que hi veig clar. Felicito qui l’hagi triat. Conjumina, amb un deix molt poètic, l’afició a córrer, el benestar i moltes altres coses. Fa reflexionar, i això m’agrada. I sé que seguiré corrent perquè això justament em fa estar molt desperta.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla sequera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

JV Foix (1953)

Llengua i responsabilitat social empresarial

El Departament de Treball (ara d’Empresa i Ocupació) de la Generalitat de Catalunya ha publicat el manual Empresa i llengua, un document que reflexiona sobre la gestió de les llengües en el marc de la responsabilitat social empresarial (RSE). Ha estat elaborat per Josep Maria Canyelles, expert en responsabilitat social, i té com a objectiu difondre que la llengua també forma part de la responsabilitat social de les empreses.

Aquesta publicació és interessant perquè aporta una nova perspectiva a l’ús de les llengües en el món empresarial. En la nova economia global, en què l’ús de les TIC facilita noves formes de relació i de comunicació, la llengua té cada vegada més importància perquè s’ha convertit en un element estratègic; les organitzacions són cada vegada més col•laboratives i, per tant, més lingüístiques, i cada cop es valoren més les capacitats lingüístiques en el món de l’empresa. D’acord amb això, cal tenir uns marcs clars de treball per poder gestionar bé el tractament de les llengües, i més especialment en l'àmbit de Catalunya, on la llengua no pot quedar al marge de l'RSE.

Em sembla, doncs, encertat que en aquest document es plantegi que la llengua, com a matèria sensible, està entre la llei, el mercat i la societat. És a dir, les empreses haurien de moure’s entre tres vectors: el legal (per garantir-ne el compliment), el comercial (per incorporar criteris de mercat i el de responsabilitat social (per ser sensibles a les inquietuds de la societat).

És interessant llegir també les solucions que proposa a l’apartat de bones pràctiques, el qual cobreix diferents aspectes de l’organització: l’atenció al client, la interacció interna, la gestió del coneixement, l’enfortiment de valors corporatius, entre d’altres.

Una bona iniciativa i una bona eina que esperem que esdevingui un referent per a les empreses compromeses amb l’RSE.

Portal Jurídic de Catalunya

El Portal Jurídic de Catalunya ja és una realitat. Aquest nou portal, encara en fase de proves, recull per primer cop el dret vigent a Catalunya i ofereix totes les normes amb rang de llei i reglamentàries publicades a la secció I del DOGC, des del núm. 1, de 5 de desembre de 1977, les lleis de LexCat (una selecció de les normes estatals traduïdes al català) i els tractats de la Unió europea.  A més, en el cas de les normes catalanes, també es poden consultar els projectes o proposicions de llei i els dictàmens de les comissions parlamentàries, del Consell de Garanties Estatutàries, del Consell Consultiu i de la Comissió Jurídica Assessora.

De cada norma s’ofereix el text original publicat al diari o butlletí oficial, el text vigent a la data de la consulta i les diferents vigències de la norma, que reconstrueix les diferents versions que ha tingut una norma al llarg del temps.

Aquesta base de dades textual es complementa amb diversos serveis d’informació jurídica, com ara la subscripció a un document o al resultat d’una cerca, de manera que cada vegada que la norma o el resultat de la cerca escollits tinguin una modificació, l’usuari rebrà una alerta a la seva bústia de correu electrònic.

Fins a l’aparició d’aquest portal no existia cap servei que oferís aquest contingut. Cal celebrar, doncs, la posada en marxa d’aquest projecte perquè de ben segur serà de molta utilitat per a tots els professionals del món de dret que treballen en català, però també per a qualsevol usuari que simplement necessiti consultar una norma en català.

L'escola en català, ara i sempre

Aquesta és la portada que la revista Cavall Fort va publicar el mes d’octubre de l’any 1970, una època en què tot estava per fer, en què es lluitava per les coses més essencials, però molt especialment, per l’escola en català perquè se sabia era un element clau per recuperar la nostra llengua. I així ha estat. Amb el model d’immersió lingüística a les escoles s’ha aconseguit que el català esdevingui llengua d’ús habitual a les aules i que els alumnes adquireixin les dues llengües oficials a Catalunya amb total normalitat.

Molts voldríem més, però el que està clar és que la immersió lingüística a les escoles funciona, i funciona molt bé. És una política que cohesiona el país, té un consens general i serveix d’element integrador. El mateix director de la Real Academia de la Lengua Española, José Manuel Blecua, en defensava fermament el model en una entrevista recent i el Parlament europeu i la Comissió Europea han emès informes que també l’avalen.

Davant d’això, hem de tenir clar que no podem fer cap pas enrere. El Tribunal Suprem ha dictat una Sentència en què es carrega el nostre model d’immersió lingüística, i ara ens cal reaccionar amb fermesa i de foma contundent per minimitzar-ne els efectes, cosa que la gent ja ha començat a fer. S’han anunciat mobilitzacions a les portes dels ajuntaments per expressar la condemna de la sentència, el diari Ara demà repartirà adhesius per l’escola en català, les xarxes socials avui a la tarda bullien de missatges d’indignació, els represntants polítics han fet rodes de premsa... i això només és el començament. La incertesa que se’ns obre ara al davant és gran i caldrà estar més units que mai per defensar el model d’immersió lingüística a les escoles, un dels èxits del nostre sistema de què més orgullosos podem estar.

Why is it so hard to talk?

                                                                            Foto: Ros Ribas

La reobertura del Teatre Lliure de Gràcia, després d’un llarg temps tancat per obres de rehabilitació, ha estat una bona excusa per tornar-hi i veure l’obra que ha obert aquesta nova temporada, Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennesse Williams i dirigida per Àlex Rigola.

Una obra  sobre les dificultats de la comunicació, sobre els conflictes familiars, sobre les il·lusions perdudes, sobre els enganys, sobre el sentiment de culpa i  sobre la mort. Why is it so hard to talk? (per què és tan difícil parlar?) és la pregunta que en un rètol de lletres lluminoses és present durant tota l’obra a dalt de l’escenari. Una pregunta que no té resposta, però que alhora respon als motius pels quals els personatges cauen en situacions tan dramàtiques. Per què costa tant dir les coses importants entres els éssers més propers? Una dificultat que aboca els personatges a una situació desesperada i a una violència psicològica extrema. Des d’un bon principi es van revelant veritats amagades, es vomiten els retrets i es destapen ferides. Una obra dramàtica, molt ben interpretada i amb una posada en escena excel·lent. 

                                                                                    Foto: Ros Ribas

El teatre després de la rehabilitació tampoc m’ha decebut. Manté l’essència del Lliure de Gràcia de sempre i ha incorporat elements nous que el fan una mica més còmode. Hi he trobat a faltar, això sí, les fotos antològiques que presidien l’escala, que han quedat substituïdes per una original Pluja de sang, de Frederic Amat, que era un bon presagi del drama que anàvem a veure.

En definitiva, un bon retrobament amb el Lliure de Gràcia i unes bones sensacions després de veure aquesta nova obra.