De més verdes en maduren

Còctels & blocs i xarxes socials

2012-02-12T02:27:00.002+01:00

La sala de la cocteleria Milano, on va tenir lloc la XI edició del Còctels & Blocs de Dones en xarxa, va quedar aviat petita per escoltar Anna Genís, vicepresidenta de Xarxes Socials de la Cambra Internacional d’Empresaris de Barcelona i exemple de lideratge femení i emprenedoria, que en una xerrada eminentment pràctica i molt participativa, va parlar de l’ús de les xarxes socials, d’emprenedoria i de dones i web 2.0.

El seu missatge va ser clar: els moments de crisi són per reinventar-se. Les xarxes socials donen grans possibilitats perquè són una manera d’obrir-se al món i en aquests temps encara més. Per tant, és important ser-hi. Amb les xarxes socials i Internet neix una nova concepció del món perquè les xarxes permeten expandir-se i arribar a tothom, anar més enllà, però és imprescindible saber comunicar i tenir continguts. Estem a l’era dels continguts. Qui tingui continguts i alguna cosa important per dir serà necessari. “Les fronteres ja no existeixen, te les crees tu”.

Genís va advertir que és imprescindible fer un bon ús de les xarxes socials perquè tots tenim una reputació online. En aquest sentit, es va mostrar partidària de diferenciar els perfils professionals dels personals. També va recordar que s’ha de controlar molt el que es diu i com es diu, tal com fem a la vida mateixa, perquè “al cap i a la fi la xarxa no deixa de ser vida”. Va recordar que el més important és saber què vull fer, com ho vull fer, com puc tenir visibilitat i qui és la meva audiència. En definitiva, cal definir-se.

Finalment, sobre el futur de les xarxes va dir que no hi ha una bombolla, però sí que creu que hi haurà un procés de maduresa i regulació.

Una xerrada que va acabar amb una sessió de networking entre les persones assistents, homes inclosos, els quals, tot sigui dit, són molt benvinguts. Era la primera vegada que assistia a aquestes trobades i de ben segur que, després de les bones impressions que vaig tenir, no serà l’última.

Raó i Follia. 25 anys sense Foix

2012-01-29T02:01:00.009+01:00

Avui es compleixen 25 anys de la mort de J.V. Foix. I, com vam fer també amb Montserrat Roig, Estellés o Enric Valor, Víctor Pàmies ens convida a retre un homenatge blocaire al poeta de Sarrià per demostrar al món sencer que Foix és etern.

Una iniciativa encertada. A la xarxa tenim molta força: la nostra llengua està en el lloc 26 en nombre de pàgines web i és la vuitena més utilitzada en blocs. És en homenatges com aquest en què aquest potencial es fa visible i es demostra que podem fer grans coses, encara que sigui només pel seu valor simbòlic.

Que difícil se’m fa, però, dedicar quatre paraules a Foix i triar un poema, uns versos o un fragment del poeta que s’autodefinia com a investigador de la poesia i que tan estimava la llengua. El diari Ara ha preguntat als lectors quin consideren que és el millor vers en català. Ha guanyat “Tot està per fer i tot és possible” de Miquel Martí Pol, però jo hagués triat justament “És quan dormo que hi veig clar” (ha quedat en segon lloc), i tot el paràgraf final del poema de J.V. Foix. Un poema amb molts elements surrealistes que parla de la il·lusió dels somnis:

És quan dormo que hi veig clar

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

M’agrada aquest dualisme tan característic de Foix, aquesta dicotomia entre somni i realitat, entre voluntat i acció, entre tradició i avantguarda "M’exalta el nou i m’enamora el vell", entre el desig i raó, entre el, tan nostrat, seny i la rauxa que trobem en versos, com ara ”M’exalta el pler, mes l’angoixa m’atura” o “I al bo i al mal em don i allarg la mà” i molt especialment:

Si pogués acordar Raó i Follia

Si pogués acordar Raó i Follia
I en clar matí, no lluny de la mar clara.
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l’Etern. I amb fantasia

-Que el cor encén i el meu neguit desvia-
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l’avui, i l’ombra rara
Que m’estrafà pels murs, fos seny i guia

Però Foix no només va conrear poesia, també va exercir com a periodista “Cada número nou del diari hauria d’ésser considerat com un llegat que fem a l’eternitat” i va ser una persona compromesa amb l’entorn sociopolític del moment:

“Amb mots clars: la independència espiritual, en l’ordre de l’esperit, i la independència nacional en l’ordre polític. El problema és simple.”

I per sobre de tot, Foix va ser un investigador en poesia, un amic de les arts i un gran amant de la llengua:

Saber narrar en llenguatge vigorós...

Saber narrar en llenguatge vigorós
deler i desig, i plers, i, sense esforç
rimar bells mots amb el ritme dels cors
amants o folls; i, gens fantasiós

Retre-li avui aquest homenatge és un acte de gratitud dels que el llegim i estimem també la nostra llengua.

#jotv3

2011-12-04T23:55:00.011+01:00

“RAC1 mai no hauria estat possible sense Catalunya Ràdio. 8TV no té cap futur sense una TV3 potent. I, deixeu-m’ho dir: sense TV3 i Catalunya Ràdio, ni l’ARA és imaginable, ni Pa negre és possible, ni el teatre català tindria la dimensió, la qualitat i l’acceptació del públic.”

Així de contundent es va manifestar Salvador Cardús en un magnífic article publicat al diari ARA l’endemà mateix que el portaveu del Govern, Francesc Homs, anunciés la retallada en el pressupost de la CCRTV.

No és per menys. La mesura s’entén perfectament en el marc de la situació econòmica actual i de les retallades generals, però és preocupant en la mesura que una reducció en recursos pot fer perdre el lideratge que ara té la televisió pública, pot fer minvar la qualitat dels seus productes i pot afeblir el que ha estat fins ara el principal motor de la indústria audiovisual catalana.

La televisió pública ha de ser un referent, un instrument de normalització lingüística i de la cultura catalana. En paraules de David Bassa, president del Grup Ramon Barnils, “TV3 és la principal eina vertebradora del país per a la cohesió social, cultural i lingüística”, però perquè ho sigui ha de tenir els mitjans que ho facin possible. Sabem que aquest lideratge és feble perquè la competència és molt forta i perquè l’audiència no es mou per una mera adscripció ideològica. Cal oferir productes de qualitat i continuar sent un espai de referència.

En un moment excepcional com l’actual, tot s’ha de replantejar en termes econòmics, però potser també en aspectes més estructurals i aprofitar aquesta situació de crisi per revisar processos. La tisorada té un efecte immediat, però pot sortir molt cara si no es planifiquen també uns canvis que semblen necessaris. Cal anar amb molt de compte. Fa por pensar en un fracàs en la televisió pública catalana. TV3 és la principal indústria cultural del país i la salut d’un país es mesura per la seva cultura.

Montserrat Roig, des de la memòria

2011-11-10T00:04:00.004+01:00

Aquest paisatge marítim correspon a una serigrafia de Narcís Comadira per il·lustrar el poema “A M.R.” que el mateix poeta va escriure en tornar de l’enterrament de Montserrat Roig al cementiri de Montjuïc. La tinc emmarcada, a casa, en un lloc ben visible. Mirant-la la recordo i se’m fa present. Preocupada com estava ella per la memòria, estic segura que li hagués agradat saber fins a quin punt la nostra memòria li és fidel, una memòria que ella entenia com un acte d’amor, però també el mitjà a través del qual s’ordena la vida.

Avui fa 20 anys que Montserrat Roig es va morir. Una dona escriptora, feminista, barcelonina, lluitadora, intuïtiva, apassionada, sagaç, entusiasta, intel·ligent, valenta, seductora, militant activa d’esquerres, solidària amb els oprimits i amb els marginats i defensora de causes progressistes. Una persona compromesa com a ciutadana, com a escriptora, com a periodista i com a dona i que en la seva mort prematura ens va deixar orfes d’una veu que parlava en nom d’aquells que no tenen veu.

De ben petita jo ja havia llegit alguns dels seus primers llibres, més endavant vaig ser una fidel lectora dels seus articles a El Periódico o a l’Avui perquè parlava de temes de la vida quotidiana amb naturalitat, amb tendresa, amb humor, però també amb ràbia i sarcasme. Li agradava aprofitar el mitjà com a element de denúncia i ben aviat es va convertir en un dels meus referents principals. La seva vida va ser tan intensa com ràpida. I es va morir tal com havia viscut: lluitant, treballant i denunciant la injustícia.

“La diferència entre la literatura i el periodisme
potser és classista. Jo crec que es pot fer una
gran literatura fent periodisme”.

Va lliurar el seu últim article per al diari Avui dos dies abans de morir. Un article sobre els nens víctimes del terrorisme, que acaba amb la frase “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”. Un punt final a la seva obra que també va posar punt i final a la seva vida.

“El temps de la memòria no té res a veure amb el temps de la història.
L’ordre de la imaginació s’escapa a totes les dades, a tots els fets.
Aquesta és la revenja de la literatura contra la història.”

A M.R.

Difusa llum i resplendor innocent
sobre els olis del port
i també un pòsit d’anys
i la calma del buit i la tarda deserta

Deserts els cors tristos
de solitud els ulls
escruten el futur s’enfilen es fan
dièresi de la teva ruïna
que és la nostra ruïna

Digues ¿Creix l’esperit tesa les veles
es prepara
i quan xoca l’acer contra el sílex
ho deixa tot – com llast--
tot en un dolç desprendre’s?
Allò que ha estat ¿té ara sentit nou?
Atzar i voluntat ¿s’han tornat profecia?

A la garba de plors
--amor i omissions—del nostre adéu
deixo preguntes que no pots respondre.

Narcís Comadira

Lliçons per emprendre

2011-10-23T19:05:00.003+02:00

Dídac Lee ens va donar una autèntica lliçó de vida en la sessió web del 19 d’octubre parlant-nos d’emprenedoria i valors. Més que explicar-nos les regles de l’emprenedoria va explicar la història de la seva vida i les lliçons que va aprendre perquè són aplicables tan a l'àmbit empresarial, com al de l’administració o al familiar.

Va començar definint que emprendre és convertir una idea en una realitat assumint un risc, va recordar que per sortir de la crisi cal tenir una actitud emprenedora i va donar unes quantes regles que entén necessàries per emprendre:

1. Normal (habitual) no s’ha de confondre amb correcte. Ser diferent pot facilitar el camí per fer coses diferents i per innovar. El que tothom (o la majoria) fa no té perquè ser millor o més correcte. Ser diferents pot ser un estímul per fer coses diferents, més creatives.

2. No s’han de buscar excuses, són l’enemic del progrés. Cal pensar què fer per millorar la situació. No busquem excuses per justificar que no podem fer-hi res. Cal que pensem i busquem millores. Justament, el més dur per a un emprenedor és la solitud. Hi ha una relació directa entre la innovació i la incomprensió.

3. No hi ha persones poc productives, sinó persones que no han trobat la seva motivació. Cal gestionar les persones com són i no voldríem que fóssim. Cal trobar-hi la dimensió personal. Hem de compensar les mancances amb passió. S’han de tenir reptes i objectius mesurables.

4. Cal sortir de la zona de confort per fer el salt qualitatiu. L’hàbitat natural de l’emprenedoria és la crisi. Per anar endavant es obligat sortir de la zona de confort i fer aquelles feines que ens costen més.

5. Els límits els posa la ment. El més important és adonar-se que tot és possible. No s’ha de confondre risc amb temeritat, però a vegades és millor demanar perdó que permís. La gent més brillant és aquella que ha estat capaç d’aplicar un pla B davant d’una dificultat o d’un imprevist.

L’emprenedoria entesa doncs, com una actitud davant la vida. Com va recordar Dídac Lee, el mateix Pep Guardiola ja ens ho va dir en el seu cèlebre discurs davant del Parlament:

”No oblideu mai que si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, creieu-me que som un país imparable”.

Vídeo-síntesi "Lliçons per emprendre"

Tornarem a córrer!

2011-09-29T00:08:00.004+02:00

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.

Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.

Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:

La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.

I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.

Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull

Assumiràs la veu d'un poble

2011-09-04T20:29:00.002+02:00

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.Tu seràs la paraula viva,
la paraula vivia i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consiciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

L’amor, la mort i la pàtria són els grans temes de la poesia de Vicent Andrés Estellés. En aquest poema, el poeta troba el sentit de la seva vida, el seu lloc, lluitant pel poble al qual pertany. Ell veu que si deixés de ser poble no seria res perquè perdria la seva identitat.

Amb la reproducció d’aquest poema, m’afegeixo a la II Festa Estellés, una iniciativa que ha impulsat l’escriptor Josep Lozano per homenatjar el poeta cada 4 de setembre, data de l’aniversari del seu naixement, i que arran de la proposta de Víctor Pàmies, també està tenint una àmplia resposta a la xarxa.

100 anys de Valor

2011-08-22T04:12:00.009+02:00

M'afegeixo a la iniciativa que el col·lectiu 1entretants Xarxa Cooperativa d’Experiències TIC per a l’Ensenyament en Valencia ha proposat per commemorar en xarxa el centenari del naixement d'Enric Valor, un gran escriptor, gramàtic, lexicògraf i rondallista valencià, que segurament no va tenir el reconeixement que es mereixia, però que avui i ara, amb les tecnologies que permeten fer ús de les xarxes socials i els blocs, podem redescobrir i compartir de forma conjunta.

Ha estat justament arran de l’anunci de l’homenatge que he aprofitat per llegir algunes de les magnífiques rondalles de la tradició popular que va adaptar, autèntiques peces literàries, en les quals excel·leix en l'ús d'un lèxic molt ric. La convocatòria de l'homenatge també m'ha servit per descobir obres de referència de molts valencians, com ara La flexió verbal i el recull d’articles Millorem el llenguatge. Axí mateix, de la seva obra com a novel·lista, m’ha agradat llegir La idea de l’emigrant, una novel·la que descriu la duresa del món rural de muntanya, el fenomen de l’emigració i com gràcies a la cultura i al sacrifici es pot escapar de la misèria.

Aquest homenatge és just perquè més enllà de la seva obra literària, Enric Valor va ser un intel·lectual de referència al País Valencià, un home compromès que va lluitar sempre per la recuperació de la llengua, tal com es desprèn en aquestes declaracions que va fer després que li fos concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes “El meu ha estat un desesperat amor per la llengua i l’ofici d’escriure, una gran passió, que m’ha permès traure temps d’hores de dormir i sobreposar-me a tot".

Finalment, com va dir Enric Valor, “El valencià, com totes les variants de la llengua catalana, ha patit quasi tres-cents anys de persecució, però no de silenci”. No callarem ara tampoc. Que serveixi, doncs, aquest homenatge per recuperar un gran autor i una gran obra.

#salvemenjoel

2011-08-14T03:17:00.004+02:00

Transcric a continuació el missatge que els pares del Joel han difós per salvar la vida del seu fill, a qui han diagnosticat una leucèmia. Com Vicent Partal en l'apunt que n'ha fet al seu bloc, en faig difusió perquè en aquest cas conec personalment la mare i és una noticia que m’ha trasbalsat.

Sembla que la crida que están fent a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook principalment) està anant molt bé, però també cal que prenguem consiciència que aquesta solidaritat ha d’anar més enllà d’un simple clic.

Per conèixer els punts de donació cal informar-se'n a la Fundació Carreras o bé trucar al 900 323 334.

***********************************************************************************

El teu gest pot salvar la vida del nostre fill Joel de 6 anys a qui li van diagnosticar, el dia 30 de març d'enguany, una leucèmia mieloide aguda amb monosomia del cromosoma 7.

Només un trasplantament el proper mes de setembre d'un donant compatible de medul·la òssia o de cordó umbilical li pot salvar la vida.

Poc a poc i amb moments molt durs a l'Hospital Sant Joan de Déu en Joel ha superat amb èxit totes les quimioteràpies preparatòries. A finals del mes d'agost ha d'ingressar a l'Hospital Vall d'Hebron per, en cas de tenir donant compatible, fer-li el trasplantament. Fa poc, però, hem tingut una notícia molt feridora: els dos donants de medul·la òssia que hi ha havia compatibles s'han fet enrera, un d'ells per raons mèdiques.

No ens queda quasi temps perquè en Joel no pot esperar, necessitem donants de medul·la òssia o de cordó umbilical el més urgent possible: Demà pot ser massa tard. A nivell estadístic ens diuen que és molt difícil que trobem donants compatibles en tan poc temps, però, també a nivell estadístic era difícil que tingués una leucèmia mieloide.

Fem una crida doncs, perquè us feu donants de medul·la òssia o de cordó umbilical. El primer pas és una simple anàlisi. Feu-vos-en a consciència i sobretot no us feu enreea. Formareu part d'una base de dades anònima de donants i quan més n'hi hagi, més possibilitats hi haurà que en Joel o altres persones puguin tenir una nova oportunitat de viure. Més informació: http://www.fcarreras.org/ o al telèfon 900 32 33 34

Sandra i Joan

P.D.: Us agrairem de tot cor que feu córrer aquest correu als vostres amics, familiars o a qui ho cregueu oportú

***********************************************************************************

I ara, contra l'aranès

2011-07-24T01:36:00.005+02:00

El Govern central ha anunciat que interposarà un recurs d’inconstitucionalitat contra diversos articles la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, aprovada al Parlament de Catalunya el 22 de setembre de 2010 per una àmplia majoria de 117 vots a favor i 17 en contra.

L’executiu espanyol entén que aquesta llei és inconstitucional en la mesura que es declara l'aranès llengua d’ús preferent. Segons un comunicat del Govern, aquesta decisió s'argumenta en el fet que l'article 3.1 de la Constitució especifica que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la així com el dret a usar-la. Pel que fa a la resta de llengües espanyoles, es limita a recordar que l'apartat 2 de l'article assenyala que també són oficials en les seves respectives comunitats autònomes, però no esmenta res sobre l’ús preferencial. A més, el govern considera que una llei aprovada per Catalunya “no pot entrar a regular l'ús de les llengües cooficials en l'administració general de l'Estat en la instrucció dels seus procediments administratius". Com no podia ser d'una altra manera, aquestes argumentacions es basen també en la Sentència del Constitucional contra l'Estatut, que va eliminar l'ús “preferent” d’una llengua cooficial a les administracions i als mitjans de comunicacions públics.

Un cop més, ens trobem davant d’un atac frontal a una llengua, a Catalunya i a les seves institucions. És sorprenent i indignant. On està el suport al plurilingüisme de l'Estat? Com pot ser que el Govern vulgui retallar una llei que té com a objectiu fonamental protegir i fomentar el coneixement de l'aranès, una llengua que durant segles ha estat minoritzada i sense gairebé reconeixement entre les institucions? Amb l’aprovació d’aquesta llei es posen per primera vegada els mecanismes necessaris per al reconeixement i la protecció de l'aranès. Això no és constitucional? Pretendre que l'aranès a la Vall d'Aran, amb una població censada de 10.221 habitants, sigui la llengua preferent a les institucions de l'Aran, a l'ensenyament i a la toponímia és contrari a la Constitució?

L’anunci del recurs no és pas doncs una bona notícia, i davant d’aquest fet caldrà que les institucions catalanes facin front comú per evitar que s’aturin els passos que ja s’havien fet per impulsar l’aranès, element fonamental de la identitat pròpia de l’Aran.

Europa avalua el compliment de la Carta europea

2011-07-06T23:53:00.010+02:00

El Comitè d’Experts sobre l’aplicació de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries es va reunir ahir a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València amb representants de diferents organismes o associacions a fi de recollir informació per elaborar l’informe de compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta, aprovada el 1992 i ratificada per Espanya el 9 d’abril de 2001.

Al matí, es van reunir amb els representants d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Escola Valenciana, l’STEPV, el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i l’associació El Tempir d’Elx. Els representants d’aquestes entitats van informar el comitè del tancament de TV3 i de la imposició de multes a ACPV, del fet que no hi ha premsa en català amb una distribució normal al País Valencià, del dèficit del valencià a les webs oficials, i també que s’ha impedit la inclusió del requisit lingüístic en la nova llei de la funció pública, les complicacions que suposa per a la ciutadania que les forces i cossos de seguretat de l’Estat atenguin en català, o del poc ús del català a l’administració de justícia.

A la tarda va ser el torn dels representants de la Generalitat i de diferents associacions de Catalunya que vetllen per l’ús del català en diferents àmbits. Pel que fa a l’àmbit de Justícia, es va exposar l’incompliment per part de l’Estat espanyol de l’article 9 de la Carta i la falta de voluntat de complir les recomanacions que ha fet el mateix Comitè d’Experts en els informes anteriors. Com a mostra d’aquesta falta de voluntat, es va al·legar el Reglament de la carrera judicial, aprovat recentment, que estableix que la llengua pròpia de la comunitat no constitueix un requisit, sinó només un mèrit que, a la pràctica, no és preferent, tal com hauria de ser d’acord amb la mateixa Llei orgànica del poder judicial. Pel que fa a la determinació del nivell de llengua necessari perquè el jutge pugui obtenir el mèrit lingüístic, a diferència del que establia el reglament anterior, preveu que el mateix Consell General del Poder Judicial valori l’acreditació d’aquests coneixements, sistema que envaeix la competència de la Generalitat en matèria de llengua. Així mateix, la durada de la formació que preveu aquest nou reglament no garanteix el nivell adequat de coneixement que exigeix l’Estatut de Catalunya.

Finalment, es va fer informar els membres del Comitè que el compromís de no refusar la validesa dels documents redactats en català dins l’àmbit de l’Estat no es compleix, tal com ha quedat demostrat en un cas recent en què el Tribunal Suprem va rebutjar un recurs presentat en català.

500 raons per parlar català

2011-06-05T11:25:00.005+02:00

Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua cobra
es recobra a si mateix.

Aquestes paraules, de Marian Aguiló Fuster, corresponen a una de les raons que David Pagès ha recollit en el llibre 500 raons per parlar català. Es tracta d’una recopilació molt exhaustiva de citacions sobre la llengua catalana de persones procedents d’àmbits diversos d’arreu dels territoris de parla catalana. Una obra que emana optimisme, feta amb voluntat de sumar i d’explicar, amb paraules d’altres, una cosa tan natural com per què parlem en català.

Com diu Carles Duarte en un magnífic pròleg “Fa goig capbussar-se en aquest vast inventari d’arguments que ens refermen en el compromís amb la necessitat de fer de la llengua catalana una expressió natural i quotidiana de qui som, del que creiem, del com sentim...”. Ordenades alfabèticament pel nom de l’autor, les citacions tracten de la immersió lingüística, de la identificació de llengua i nació o llengua i cultura, del català com a element integrador i cohesionador i del seu ús en àmbits ben diversos.

Certament, 500 raons no són poques, però mal senyal per a una llengua que s’hagi de justificar tant. Un llibre com aquest és inimaginable en anglès, en francès, en castellà o en qualsevol altra llengua no minoritzada, però en català té tot el seu sentit. Un llibre per llegir o consultar de forma esporàdica i entendre una cosa tan simple com per què parlem català.

Una breu mostra representativa del recull:

Pep Guardiola, entrenador FC Barcelona

Som un país amb una llengua pròpia i quan sortim, els que la fem servir, la parlem.

Carme Junyent, lingüista

El que hem de fer és treballar amb la gran majoria de la societat que és indiferent. El que mata el català és la indiferència, no els hostils.

Ben, artista

No hi ha poble sense cultura, ni cultura sense llengua.

Jose Manuel Blecua, director de la Reial Acadèmia Espanyola

El català ha de sobreviure. No es tracta de viure, sinó de sobreviure, i la immersió lingüística és de les poques coses que permeten fer-ho.

Francesc Puigpelat, escriptor

Com deia el filòsof Séneca: "Ningú estima la seva nació perquè sigui la més gran, sinó perquè és la seva". I el mateix amb l’idioma.

Josep M. Terricabras, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona

Sí, sé segur que la pàtria no es defensa només amb la llengua. Però també sé ben cert una altra cosa: que la pàtria no es pot defensar igual sense llengua.

Manuel de Pedrolo, escriptor

La llengua és la columna vertebral d’una cultura.

Marcel Mateu, vicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals

El català a Catalunya Nord en absolut és una qüestió folklorista, és una voluntat de ser i d’existir com a comunitat.

Enric Valor, escriptor

El nostre valencià, el català de tots.

El nou Diccionari jurídic català

2011-05-25T00:52:00.010+02:00

Aquesta setmana s'ha presentat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el Diccionari jurídic català, un projecte de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans, on han col·laborat més de tres-cents autors especialistes en dret català, juristes i professors de prestigi.

Es tracta d’un diccionari enciclopèdic especialitzat, amb més de 3.500 entrades, que recull lèxic jurídic antic i modern, termes que pertanyen a la història del dret, ressenyes bibliogràfiques de juristes catalans, expressions llatines habituals i fraseologia del llenguatge juridicoadministratiu.

El Diccionari és de fàcil consulta. Els articles es divideixen en dues parts: en primer lloc, hi ha la definició lexicogràfica del terme i, en segon lloc, l’ampliació enciclopèdica corresponent, que pot contenir informacions doctrinals, de legislació o de jurisprudència. A més, els articles també contenen les equivalències en espanyol, els termes relacionats amb l’entrada consultada i els sinònims. En aquest sentit, és una obra única ja que no n'hi ha cap altra en català amb aquestes característiques.

Està destinat als professionals del dret (magistrats, jutges, notaris, procuradors, advocats, professors i estudiants universitaris), a centres d’investigació i de recerca i, també, atès que es tracta d’una obra lexicogràfica de gran interès, a lingüistes.

El Diccionari és consultable en línia, cosa que permet fer cerques ràpides i diverses, segons l’àrea temàtica o la llengua d’origen, dins la definició o bé dins tota la informació enciclopèdica. A més, pel fet de ser una eina virtual es podrà actualitzar de forma permanent.

La publicació d’aquest Diccionari representa una gran notícia per als professionals del món del dret que utilitzen el català de forma habitual en el seu entorn de treball. Amb aquesta obra es posa a disposició d'aquests professonals una nova eina de consulta que s'afegeix a les que el mateix Departament de Justícia ha elaborat sobre llengatge jurídic, com ara el Manual de llenguatge judicial, el Curs de llenguatge jurídic, el Vocabulari de dret penal i penitenciari i el Diccionari de dret civil, productes que han ajudat sens dubte a fer normal la documentació jurídica en català i la seva terminologia.

Diccionari jurídic català

Lip dub per la llengua. Que corri! que corri!

2011-04-29T20:34:00.005+02:00

Des d’ahir que corre per la xarxa el lip dub per la llengua, una iniciativa que Plataforma per la Llengua ha engegat per donar a conèixer el català arreu del món. Aquest lip dub, que forma part de la campanya El català, llengua comuna, reivindica que el català sigui la llengua de tots els catalans, amb independència del seu origen, i una eina d'inclusió dels nouvinguts. El vídeo té com a música de fons la cançó Corren, de Gossos, i està rodat a la rambla del Raval i a la plaça Universitat de Barcelona.

És emocionant veure l’elevat nombre de persones que hi participen: 23 organitzacions d’immigrants, més de 20 comparses i un total de 1.500 persones, on es poden trobar cares conegudes, com ara els actors Joel Joan, Anna Sahun i Quim Masferrer; els cantants Núria Feliu, Pere Tàpies i el grup Macedònia, i el periodista Xavier Graset, entre molts d’altres.

El resultat ha estat un vídeo excel·lent que en menys de 24 hores ha rebut més de 12.000 visites. Cal felicitar Plataforma per la Llengua per aquest èxit i, com ha dit @quimmasferrer en una piulada, que corri! que corri!

Joan Maragall, la paraula il·luminada

2011-04-20T00:13:00.006+02:00

Sol, solet

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el bon sol, solet,
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

J. Maragall

M’ha agradat rellegir aquest poema. Si no el primer, sí que és un dels primers que vaig aprendre de memòria, de petita, a l’escola, i que encara ara recordo. Un poema que Joan Maragall escriu de jove, quan descobreix la passió per la poesia, una passió que neix com a rebel·lió contra la grisor de la vida burgesa.

Sol, solet és un dels poemes que mostra l’exposició sobre Joan Maragall “la paraula il·luminada”, que des del 14 d’abril fins al 10 de juliol es pot veure al Palau Moja, en el marc de les celebracions de l’any Maragall. L’exposició va resseguint, de forma cronològica, diferents aspectes de la poesia, de la vida i de les reflexions del poeta a través dels seus versos, de les seves converses i de les seves lectures. Un recorregut que fem guiats per la paraula, que ens il·lumina en aquest viatge.

La mostra ens acosta al poeta de jove, vinculat al modernisme i compromès amb el projecte catalanista a través d’aquestes contundents paraules:

La grandesa

d’avui, la nostra,

consisteix no

en morir

per una idea sinó

en viure per totes.

Joan Maragall ["Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç, 2a època, any V (1893),

La sala principal de l'exposició representa un bosc en la penombra ple de columnes lluminoses on tranquil·lament podem llegir 10 dels seus poemes més significatius, escoltar-los amb auriculars o veure’n imatges al·legòriques. Així, aquí podem aturar-nos a assaborir una i altra vegada els versos de poemes prou coneguts, com ara Oda a Espanya, La vaca cega, La fi del comte Arnau, El Cant de la senyera, entre d’altres.

De forma molt original, l’exposició també dedica un espai a la relació de Catalunya i Espanya a través d’una conversa de Messenger, en què Miguel de Unamuno i Joan Maragall s’intercanvien les seves idees a temps real.

Haig d’admetre que també m’ha complagut, ni que sigui per satisfer un cert desig tafaner, entrar a Can Maragall, l’espai que recrea la casa on va viure Joan Maragall, i veure els objectes més quotidians que formaven part de la seva vida.

L’exposició acaba amb el «Cant espiritual», un “cant a la bellesa del món i a la vida”, “el que la seva obra ens ha revelat com ningú”, segons Jordi Castellanos, el comissari de la mostra, que fa que el visitant surti de la mostra carregat d’optimisme i vitalitat.

Reclama, demanda i defensa't en català

2011-03-18T20:20:00.009+01:00

L’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia va presentar ahir a la seu d’Òmnium Cultural la campanya No canviem de llengua.

Es tracta d'una campanya que té com a objectiu sensibilitzar el ciutadà a utilitzar el català quan es relaciona amb l’Administració de justícia. És, doncs, una campanya adreçada al ciutadà que sorgeix de la societat civil i s’adreça a la societat civil. L'objectiu, com va dir Agustí Carles, president de l'Associació, és conscienciar les persones que es relacionen amb la justícia que el dret lingüístic és un dret dels ciutadans, el primer dret fonamental, que ni un jutge ni un advocat pot suprimir.

La campanya sorgeix de la necessitat de fer augmentar l’ús del català a la justícia, un àmbit on el percentatge d’ús no es correspon amb la realitat lingüística del país. Moltes persones que habitualment parlen el català, canvien al castellà quan s’adrecen a un jutjat per por que no els entenguin o perquè veuen la justícia com una administració forana. El cert, però, és que actualment el coneixement de català a la justícia és molt superior al que es creu. Segons l'Enquesta d'usos lingüístics a l'Administració de justícia, el 99% del personal que hi treballa pot entendre oralment el català, i el 80,6% és capaç de respondre per escrit en català. I justament perquè l'Associació coneix aquestes dades i sap que la justícia està en condicions d'atendre el ciutadà promou que sigui el ciutadà qui, en aquest cas, pel fet de no canviar de llengua i manternir-se en català, exerceixi una pressió sobre l'Administració.

La campanya està plantejada en clau 2.0: s’han fet vídeos, falques de ràdio, un pàgina web http://nocanviemdellengua.cat/, un grup al Facebook i se n’està fent una àmplia difusió a Internet. Tant de bo, doncs, que aquesta campanya faci canviar inèrcies i ajudi a augmentar l’ús del català en aquest àmbit.

Llegim i Piulem: una tertúlia literària 2.0

2011-02-27T17:21:00.009+01:00

Va ser un plaer assistir el passat dijous, 24 de febrer, a l’acte de clausura de la tertúlia literària 2.0 ‘Llegim i Piulem’ sobre l’obra Conta’m la veritat sobre l’amor, amb la presència de dues de les impulsores de la tertúlia, Judith Vives i Neus Pinart, l’editor del llibre, Miquel Tusón, i l’autor de l’obra, Santiago Forné, que va respondre a les preguntes que de forma presencial o a través de Twitter li vam formular els lectors.

Llegim i Piulem és una tertúlia literària a Twitter (@llegimipiulem) en què els lectors, a partir de les piulades, comenten i comparteixen els aspectes de l’obra que els han semblat més interessants, els dubtes que se’ls han plantejat o qüestions com ara la música, les localitzacions o els autors que apareixen a l’obra. En aquest format de tertúlia es crea una interacció molt positiva entre els lectors i la lectura és més enriquidora. Com deia fa uns dies en un tuit, amb Llegim i Piulem llegir ha deixat de ser una activitat individual.

L’última tertúlia, sobre la novel·la Conta’m la veritat sobre l’amor, de Tria Llibres, ha donat joc per comentar qüestions ben diferents: hem buscat cites de Vicent Andrés Estellés, hem fotografiat alguns dels llocs on es produeixen els fets (sempre al País Valencià), hem proposat de crear una llista Spotify amb les cançons que se citen a l’obra, hem transcrit i compartit frases lapidàries del personatges, hem comentat la simpatia o aversió que ens ha generat el protagonista, hem recordat amb humor alguns dels passatges, i, fins i tot, hem identificat a Google Maps les localitzacions de l’obra. En definitiva, hem compartit en xarxa el plaer d’una lectura que ens ha entusiasmat.

L’acte de cloenda ha estat el colofó a una experiència molt recomanable. I és per això que animo a tots els lectors piuladors a participar en les noves propostes literàries de Llegim i Piulem.

Totes les piulades de Conta'm la veritat sobre l'amor.

Amb cara i ulls

2011-02-20T17:13:00.002+01:00

En aquests moments de crisi, en què sembla tan difícil tirar endavant iniciatives de tota mena, és una bona notícia saber que el projecte d’autoedició Amb cara i ulls, del paremiòleg Víctor Pàmies, ha aconseguit el seu objectiu.

Aquest projecte s’ha dut a terme a través de Verkami, una plataforma de crowdfunding (micromecenatge) per finançar grans idees i creadors independents. L’objectiu era trobar finançament per a l’autoedició d’un diccionari sobre dites i frases fetes referides a l'ull, amb informació sobre el significat, equivalents idiomàtics, sinònims i altres curiositats de cadascuna de les expressions. Per tirar-ho endavant calia trobar, en un termini de 40 dies, com a mínim 200 persones que hi col·laboressin amb una aportació individual, per la qual rebrien, com a recompensa, el llibre en mà i dedicat, juntament amb un punt de llibre PDF i un llibret digital PDF.

La difusió s’ha fet per Internet, a través del bloc de l’autor, del seu perfil i pàgina de paremiologia a Facebook, del Twitter i dels seguidors de l’estudi que l’autor té dels Top Ten dels refranys catalans a l'actualitat, determinat a través de 1.200 enquestes fetes a través d'Internet. La resposta dels seguidors, que només coneixen l’obra de paremiologia de l’autor per Internet, ha estat positiva i en menys temps del previst s’han recaptat els fons necessaris per tirar endavant el projecte.

I això és, sens dubte, un èxit. Les noves tecnologies permeten noves formes de comunicació, però també, noves maneres de fer les coses que, com podem veure, també poden ser rendibles. M’afegeixo a les felicitacions i m’alegro que tots els que hem confiat en aquest projecte puguem tenir aviat a les mans el primer llibre en català editat a través del micromecenatge.

Un projecte AMB CARA I ULLS que ha tingut la seva recompensa.

Sense senyal

2011-02-18T15:59:00.002+01:00

És un dia trist. Tancar TV3 al País Valencià és una vergonya i un atac a la democràcia.

És quan corro que hi veig clar

2011-02-07T01:32:00.002+01:00

Quines bones sensacions m’ha deixat la Mitja Marató de Granollers! Que bé que m’ho he passat i que contenta que estic. Era la segona vegada que feia una Mitja Marató i no em pensava pas que, com l’any passat a Granollers també, baixés de les dues hores. Però sí, aquest any 1:55:22, justament tres segons més només que l’any passat. La meva satisfacció és immensa.

L’èxit i la popularitat d’aquesta cursa, que enguany celebra el 25è aniversari, s’entén perfectament. L’organització és excel·lent, el suport de la gent és impressionant i el recorregut, preciós. Espectacular el moment en què a mitja cursa es poden veure els primers classificats, professionals d'un altíssim nivell, córrer com si volessin, fantàstiques les baixades sortint de la Garriga, i emocionant l’arribada a Granollers. Gent de tots els punts del territori es concentren aquest dia aquí per participar en aquest gran esdeveniment. Tot és gran, molt gran.

I, finalment, encertat també l’eslògan d’aquest any: És quan corro que hi veig clar. Felicito qui l’hagi triat. Conjumina, amb un deix molt poètic, l’afició a córrer, el benestar i moltes altres coses. Fa reflexionar, i això m’agrada. I sé que seguiré corrent perquè això justament em fa estar molt desperta.

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla sequera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

JV Foix (1953)

Llengua i responsabilitat social empresarial

2011-01-14T16:29:00.001+01:00

El Departament de Treball (ara d’Empresa i Ocupació) de la Generalitat de Catalunya ha publicat el manual Empresa i llengua, un document que reflexiona sobre la gestió de les llengües en el marc de la responsabilitat social empresarial (RSE). Ha estat elaborat per Josep Maria Canyelles, expert en responsabilitat social, i té com a objectiu difondre que la llengua també forma part de la responsabilitat social de les empreses.

Aquesta publicació és interessant perquè aporta una nova perspectiva a l’ús de les llengües en el món empresarial. En la nova economia global, en què l’ús de les TIC facilita noves formes de relació i de comunicació, la llengua té cada vegada més importància perquè s’ha convertit en un element estratègic; les organitzacions són cada vegada més col•laboratives i, per tant, més lingüístiques, i cada cop es valoren més les capacitats lingüístiques en el món de l’empresa. D’acord amb això, cal tenir uns marcs clars de treball per poder gestionar bé el tractament de les llengües, i més especialment en l'àmbit de Catalunya, on la llengua no pot quedar al marge de l'RSE.

Em sembla, doncs, encertat que en aquest document es plantegi que la llengua, com a matèria sensible, està entre la llei, el mercat i la societat. És a dir, les empreses haurien de moure’s entre tres vectors: el legal (per garantir-ne el compliment), el comercial (per incorporar criteris de mercat i el de responsabilitat social (per ser sensibles a les inquietuds de la societat).

És interessant llegir també les solucions que proposa a l’apartat de bones pràctiques, el qual cobreix diferents aspectes de l’organització: l’atenció al client, la interacció interna, la gestió del coneixement, l’enfortiment de valors corporatius, entre d’altres.

Una bona iniciativa i una bona eina que esperem que esdevingui un referent per a les empreses compromeses amb l’RSE.

Portal Jurídic de Catalunya

2010-12-29T01:00:00.002+01:00

El Portal Jurídic de Catalunya ja és una realitat. Aquest nou portal, encara en fase de proves, recull per primer cop el dret vigent a Catalunya i ofereix totes les normes amb rang de llei i reglamentàries publicades a la secció I del DOGC, des del núm. 1, de 5 de desembre de 1977, les lleis de LexCat (una selecció de les normes estatals traduïdes al català) i els tractats de la Unió europea. A més, en el cas de les normes catalanes, també es poden consultar els projectes o proposicions de llei i els dictàmens de les comissions parlamentàries, del Consell de Garanties Estatutàries, del Consell Consultiu i de la Comissió Jurídica Assessora.

De cada norma s’ofereix el text original publicat al diari o butlletí oficial, el text vigent a la data de la consulta i les diferents vigències de la norma, que reconstrueix les diferents versions que ha tingut una norma al llarg del temps.

Aquesta base de dades textual es complementa amb diversos serveis d’informació jurídica, com ara la subscripció a un document o al resultat d’una cerca, de manera que cada vegada que la norma o el resultat de la cerca escollits tinguin una modificació, l’usuari rebrà una alerta a la seva bústia de correu electrònic.

Fins a l’aparició d’aquest portal no existia cap servei que oferís aquest contingut. Cal celebrar, doncs, la posada en marxa d’aquest projecte perquè de ben segur serà de molta utilitat per a tots els professionals del món de dret que treballen en català, però també per a qualsevol usuari que simplement necessiti consultar una norma en català.

L'escola en català, ara i sempre

2010-12-23T01:10:00.002+01:00

Aquesta és la portada que la revista Cavall Fort va publicar el mes d’octubre de l’any 1970, una època en què tot estava per fer, en què es lluitava per les coses més essencials, però molt especialment, per l’escola en català perquè se sabia era un element clau per recuperar la nostra llengua. I així ha estat. Amb el model d’immersió lingüística a les escoles s’ha aconseguit que el català esdevingui llengua d’ús habitual a les aules i que els alumnes adquireixin les dues llengües oficials a Catalunya amb total normalitat.

Molts voldríem més, però el que està clar és que la immersió lingüística a les escoles funciona, i funciona molt bé. És una política que cohesiona el país, té un consens general i serveix d’element integrador. El mateix director de la Real Academia de la Lengua Española, José Manuel Blecua, en defensava fermament el model en una entrevista recent i el Parlament europeu i la Comissió Europea han emès informes que també l’avalen.

Davant d’això, hem de tenir clar que no podem fer cap pas enrere. El Tribunal Suprem ha dictat una Sentència en què es carrega el nostre model d’immersió lingüística, i ara ens cal reaccionar amb fermesa i de foma contundent per minimitzar-ne els efectes, cosa que la gent ja ha començat a fer. S’han anunciat mobilitzacions a les portes dels ajuntaments per expressar la condemna de la sentència, el diari Ara demà repartirà adhesius per l’escola en català, les xarxes socials avui a la tarda bullien de missatges d’indignació, els represntants polítics han fet rodes de premsa... i això només és el començament. La incertesa que se’ns obre ara al davant és gran i caldrà estar més units que mai per defensar el model d’immersió lingüística a les escoles, un dels èxits del nostre sistema de què més orgullosos podem estar.

Why is it so hard to talk?

2010-12-09T01:22:00.001+01:00

Foto: Ros Ribas

La reobertura del Teatre Lliure de Gràcia, després d’un llarg temps tancat per obres de rehabilitació, ha estat una bona excusa per tornar-hi i veure l’obra que ha obert aquesta nova temporada, Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennesse Williams i dirigida per Àlex Rigola.

Una obra sobre les dificultats de la comunicació, sobre els conflictes familiars, sobre les il·lusions perdudes, sobre els enganys, sobre el sentiment de culpa i sobre la mort. Why is it so hard to talk? (per què és tan difícil parlar?) és la pregunta que en un rètol de lletres lluminoses és present durant tota l’obra a dalt de l’escenari. Una pregunta que no té resposta, però que alhora respon als motius pels quals els personatges cauen en situacions tan dramàtiques. Per què costa tant dir les coses importants entres els éssers més propers? Una dificultat que aboca els personatges a una situació desesperada i a una violència psicològica extrema. Des d’un bon principi es van revelant veritats amagades, es vomiten els retrets i es destapen ferides. Una obra dramàtica, molt ben interpretada i amb una posada en escena excel·lent.

Foto: Ros Ribas

El teatre després de la rehabilitació tampoc m’ha decebut. Manté l’essència del Lliure de Gràcia de sempre i ha incorporat elements nous que el fan una mica més còmode. Hi he trobat a faltar, això sí, les fotos antològiques que presidien l’escala, que han quedat substituïdes per una original Pluja de sang, de Frederic Amat, que era un bon presagi del drama que anàvem a veure.

En definitiva, un bon retrobament amb el Lliure de Gràcia i unes bones sensacions després de veure aquesta nova obra.

#28N

2010-11-12T00:07:00.001+01:00

La campanya electoral tot just ha començat i el debat a Internet ja és intens i molt interessant. Tots els partits han vist a la xarxa una nova manera de comunicar-se amb les ciutadans i una nova eina per fer arribar el seu missatge i no ho volen desaprofitar. La política 2.0 ja és una realitat i la campanya electoral d’aquests comicis també ho serà.

Aquesta nova manera de rebre la informació de les diferents formacions polítiques i de seguir una campanya que serà, de ben segur, molt 2.0 m’interessa i m'agrada per diversos motius:

1. Prefereixo un entorn on no hi ha blocs electorals, ni cap tipus de límit.

2. Vull rebre informació, també, dels partits que no tenen possibilitat de ser presents a ràdios i televisions, en els espais de propaganda electoral, pel fet que no tenen actualment representació parlamentària.

3. M’agrada que el ciutadà pugui ser escoltat i pugui participar en els debats. A la xarxa, la comunicació és intensa en les dues direccions.

4. M’interessa el debat real que es produeix a Twitter entre els activistes de les diferents formacions, on l’eslogan i les consignes perden protagonisme a favor de l’argument.

5. Perquè a Internet hi ha una major transparència i un millor accés a la informació. El polític s’hi ha de mostrar tal com és, sense disfresses.

6. M’interessa el fons, però també la forma. Els nous formats (vídeos, xarxes socials, blocs, etc.) en què es transmet la informació fan més proper i atractiu el discurs.

7. Perquè a la xarxa es fomenta la participació tranversal dels activistes en detriment de la verticalitat i de les formacions polítiques.

8. M’il·lusiona veure la participació en la campanya d’activistes, militants, simpatitzants o ciutadans anònims, en una època en que justament del que més es parla és de la desafecció.

9. No vull estar al marge d’una transformació tan gran en la manera de fer política. Encara estem lluny, segurament, de l’ús que Estats Units fa d’Internet i les xarxes socials com a estratègia política, però el canvi en major o mesura ja s’ha produït i no es pot menystenir.

10. I, en definitiva, perquè, en paraules d’Antoni Gutiérrez Rubí, prefereixo les idees que les consignes repetides.

Per tot això, en aquesta campanya optaré per informar-me principalment a través de la multiplicitat de canals que ofereix Internet i estic convençuda que serà la vegada que arribaré al dia de la jornada electoral amb més informació, i de qualitat, que mai.

Adéu-siau i gràcies!

2010-10-28T00:28:00.003+02:00

Adéu-siau i gràcies. Així és com es va titular l’últim article de Joan Solà al diari Avui. I gràcies és el que nosaltres li donem pel llegat que ens ha deixat.

Avui s’ha mort Joan Solà, el filòleg, lingüista i professor, i, per sobre de tot, gran defensor de la llengua catalana. Va escriure milers d’articles en mitjans de comunicació, va ser autor de nombrosos estudis de sintaxi catalana, va dirigir gramàtiques, tesis i sempre va dur una intensa activitat divulgativa de tot el que feia.

Les seves classes i els seus discursos són recordats perquè sabia arribar molt bé a la gent, admirava la feina que fan els serveis lingüístics de les institucions i els correctors de català per la rapidesa en què cal actuar davant de qüestions conflictives i sempre es mostrava disposat a col·laborar amb tothom.

De totes les intervencions públiques, n’hi ha una que de ben segur serà recordada per sempre: la seva compareixença en el Parlament de Catalunya , el juliol de 2009, després que li fos concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009. En el seu discurs, Joan Solà va anar desgranant les qüestions que considera que són clau per afrontar el present i el futur de la llengua “la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica“. Amb tota la solemnitat, Joan Solà es va adreçar als polítics i els va dir:“ Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.”

Solà també va demanar per a Catalunya més sobirania política, econòmica i cultural i va recordar que hauríem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària.

Un cop més, una gran lliçó. Adéu-siau i gràcies a vós, mestre!

És possible una Administració de justícia en català?

2010-10-17T23:35:00.001+02:00

Un any més, i ja en són set!, l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia (AJDLP) ha organitzat una jornada per analitzar la situació del català a la justícia i per debatre les actuacions que cal fer perquè el català a la justícia deixi d’estar en una situació de clara inferioritat respecte el castellà.

La jornada tenia dues parts clarament diferenciades. Una primera, al matí, d’anàlisi de la situació arran de la sentència de l'Estatut del TC i davant la perspectiva de la creació del nou model d’oficina judicial, i una segona, a la tarda, en què representants de les diferents candidatures havien d’exposar, en relació amb el català a la justícia, els seus projectes o opinions.

Després de l’obertura , a càrrec de Mireia Casals, com a presidenta de la Secció de Dret Lingüístic de l’I·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona, i de Joan Xirau, com a secretari de Relacions amb l’Administració de Justícia del Departament de Justícia, va tenir lloc una brillant ponència de Jordi Nieva, que, lluny de fer un discurs catastrofista, va fer una anàlisi positiva dels efectes de la sentència de l’Estatut en relació amb la llengua i l’Administració de justícia. Jordi Nieva va partir de la premissa que tota sentència és interpretable i que per aquest mateix motiu va argumentar que el que no podem fer és dir que aquesta sentència ens barra el pas a tot. En un discurs clarament possibilista, va afegir que si bé la feina dels juristes és fer sempre la interpretació més favorable als interessos dels clients, amb la Sentència de l'Estatut també cal fer el mateix.

En la taula rodona sobre les garanties de l’ús de la llengua pròpia en la nova oficina judicial, es van sentir molts dels arguments ja coneguts. Es va posar de relleu que els advocats continuen tenint una por reverencial a utilitzar el català davant de la justícia: no tenen cap inconvenient a utilitzar el català quan han de presentar un recurs a la Generalitat, però canvien automàticament al castellà quan han de presentar un document a l’Administració de justícia. En aquest sentit, la degana dels jutjats de Barcelona, M. Josep Feliu, va afirmar que avui en dia no hi ha cap motiu per tenir aquesta por reverencial, però també va admetre que hi ha jutges de fora de Catalunya que no saben català.

Matilde Aragó, en el torn de preguntes, va al·ludir al Carta europea de llengües regionals o minoritàries com a eina per estendre l’ús del català a la justícia i va insistir en la proposta d’exigir als advocats de la Generalitat que, d’acord amb aquesta norma europea, demanin als òrgans judicials, per mitjà d’un altressí, que volen rebre la documentació en català. Matilde Aragó també va afegir que caldria exigir el coneixement de català als advocats del torn d’ofici i va atribuir a una manca de voluntat política l’actual situació d’estancament del català a la justícia.

Presentació dels projectes, en relació amb el català a la justícia, de representats de diferents candidatures polítiques

La sessió de la tarda, amb els representants del diferents partits polítics, va tenir un enfocament ben diferent. L’organització de la jornada havia fet arribar prèviament als representants polítics tres preguntes molt concretes que havien de contestar des de la taula:

1. Està normalitzat l’ús del català a l’Administració de justícia?

2. Creieu que s’ha avançat en l’ús del català?

3. En el vostre programa polític, quines mesures heu previst per garantir la plenitud dels drets lingüístics dels ciutadans en aquest àmbit?

Pel que fa a les dues primeres preguntes, en termes generals, tots van coincidir a dir que l’ús del català no està normalitzat i que costa avançar perquè actualment tot va lligat a una voluntarietat en l’ús, perquè el marc legal no és favorable, perquè no se sanciona un jutge que no respecta els drets lingüístics, perquè la gent té por encara a parlar en català davant d’un jutge i, en definitiva, perquè en la situació actual és molt difícil avançar.

Va ser en la resposta a la tercera pregunta quan es van fer paleses les diferències entre els uns i els altres. Tots van manifestar que cal exigir el coneixement de català al personal de l’Administració de justícia, però no vam coincidir en la concreció de la resta de mesures ni en l’enfocament que es fa des de cada partit. De forma succinta, les mesures que van proposar els diferents representants, per ordre d'intervenció, van ser les següents:

Rut Carendell, de Reagrupament, va defensar que cal exigir el català als advocats del torn d’ofici, als jutges, secretaris i funcionariat de l’Administració de justícia. Va adduir que “no es pot avançar més amb les eines que hi ha ara, que cal avançar amb el marc legal i anar cap a un estat propi”.

Alfons López Tena, en representació de Solidaritat Catalana, va manifestar que “no hi ha cap voluntat política perquè s’utilitzi el català” i va defensar que “l’única solució és la independència”.

Salvador Milà, en representació d’Iniciativa per Catalunya Verds, va exposar que l’única fórmula possible és la creació del Consell de Justícia. Entén que “alguna cosa cal fer mentre no arriba la independència”, que s’han d’incrementar els recursos a l’Administració de justícia i que s’ha de resoldre la inestabilitat laboral del personal.

Carles Mundó, en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya, va manifestar “que no es canviarà només amb la voluntat”, que cal modificar la Llei orgànica del poder judicial, dur a terme accions per fer difusió dels drets lingüístics dels ciutadans i treballar també en l’àmbit de la universitat.

Miquel Vallès, en representació de Convergència i Unió, va proclamar que la llengua i la justícia han de ser una prioritat per al govern, va manifestar que” la independència és una solució però no l’única solució” i va defensar que el TSJC sigui l’última instància jurisdiccional.

A tall de conclusió, hem de dir que és evident que la situació del català en la justícia no és òptima. S’ha fet molt feina, s’hi ha dedicat molts recursos, però encara hi ha molts obstacles que n’impedeixen la plena normalització. La solució no és clara, ni fàcil. Una qüestió tan complexa com aquesta requereix una solució global, amb paraules de Joan Xirau, “amb visió de sector”. I per aquest motiu, cal dur a terme politiques de normalització lingüística que incideixin directament a l’Administració de justícia, però també (tal com ja s’està fent ara des del Departament de Justícia) s’ha d’actuar, amb formació i amb dotació de mitjans, en el sector de l’advocacia i dels procuradors, així com en el d’universitats. Cal fer prendre més consciència de la importància de garantir uns drets lingüístics i exigir el coneixement de català per treballar a l’Administració de justícia. Tenim un marc legal que no ens és favorable, però, tal com va proclamar Jordi Nieva, n’hem de fer la interpretació més favorable i buscar les fórmules jurídiques que facin possible que el català ocupi a la justícia el lloc que li correspon.

El català i els nous ciutadans de Catalunya

2010-10-12T22:47:00.001+02:00

Un 55% dels immigrants que viuen a Catalunya no saben català i un 22% admet que ni tan sols l’entenen. Aquesta és una de les conclusions a què ha arribat un estudi sobre la percepció de la realitat social i política de Catalunya dels ciutadans d’origen estranger, elaborat per la Fundació ACSAR, que es va presentar el passat 9 d’octubre a les jornades sobre polítiques locals de diversitat i ciutadania.

Són dades certament preocupants perquè demostren que el català no és necessari per viure a Catalunya. Això no ens ve de nou, ja ho sabíem, com també sabem que el català no és necessari per fer de jutge, de professor universitari o de metge, però no podem interpretar el desconeixement del català entre la població nouvinguda com una dada més perquè és un fenomen que pot tenir una gran transcendència en el futur.

Segons les dades presentades a les jornades “Anàlisi dels usos lingüístics a Catalunya”, entre 1997 i 2008 hi va haver un increment d’1 milió de persones en població nouvinguda a Catalunya, una població que si no sap català és perquè ningú no li ha demanat que en sàpiga o perquè per viure a Catalunya ha vist que no el necessita. Aquest és el problema i això és el que les polítiques lingüístiques a Catalunya han de mirar de corregir els propers anys.

Està bé tenir presents dades com ara que el català, amb 10 milions de parlants, és la vuitena llengua més parlada a la Unió Europea i la desena més traduïda del món; que gaudeix d’una envejable salut a la xarxa; que manté l’avenç en la transmissió generacional, i que ha augmentat entre 1997 i 2008 en nombre de parlants (però no en percentatge d’ús), perquè són dades positives que ens donen un crèdit, un prestigi i una garantia, però no ens hem de deixar enlluernar per aquestes xifres. Cal tenir present també que amb l’arribada massiva de població estrangera, estem davant d’una nova realitat, d’un marc diferent que ens és nou (no és comparable a les onades migratòries dels anys seixanta), on es fa difícil encara fer prediccions de com evolucionarà, però que de ben segur, pot fer canviar, i molt, l’evolució de l’ús del català en tots els àmbits.

La gestió de la diversitat lingüística i cultural a Catalunya és complexa perquè intervenen molts elements i perquè ens movem en uns paràmetres que encara ens són bastant desconeguts. Aquí hi ha molta feina per fer, però la més urgent és aconseguir que el català sigui necessari per viure a Catalunya. La persona nouvinguda l’ha de veure com un element integrador que li faciliti l’accés al món laboral i la inserció a la nova societat. Si aconseguim això tothom hi sortirà guanyant.

Jutjats sense papers

2010-10-07T00:59:00.001+02:00

M’ha agradat veure avui la presentació del nou programa informàtic e-justicia.cat, un sistema basat en a la tramitació electrònica dels procediments judicials i en la utilització de la signatura electrònica. Comprovar que totes les fases d’un expedient es poden fer, des d’un punt de vista tècnic, de forma electrònica és un gran avenç, i que això passi justament a l’Administració de justícia, un dels sectors menys permeables a l’ús de noves tecnologies, és doblement positiu.

El pas cap a una administració electrònica no serà fàcil a la Justícia. És evident que costarà adaptar-se als canvis, però el procés ara és imparable. Estic convençuda que en menys temps del que ens pensem serà absolutament normal poder fer qualsevol tràmit administratiu des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, i l’àmbit de la justícia no en quedarà al marge.

Cal no perdre de vista, però, que el pas cap a una administració electrònica, amb un ús intensiu de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, no significa només utilitzar noves eines, sinó també adoptar un nou sistema de treball, una nova actitud. No podem pretendre fer el mateix que fins ara fèiem però amb unes noves eines, cal repensar els processos de treball, els circuits, i, si convé, dur a terme els canvis estructurals que calgui per adaptar-se a un sistema de treball més propi del segle XXI.

El repte és gran. Un procés de modernització com aquest és una cursa de fons, en què cal dosificar l’esforç i saber molt bé cap a on es vol anar per assegurar arribar a un bon fi. Només estem al començament, però el camí iniciat és bo i ara ja no hi ha marxa enrere.

La meva primera Matagalls-Montserrat

2010-09-30T00:40:00.001+02:00

20.57 minuts. Aquest és el temps amb què he fet la meva primera Matagalls-Montserrat. La satisfacció és gran, molt gran.

La Matagalls Montserrat és la tradicional travessa que de des l’any 1972 organitza el Club Excursionista de Gràcia, en memòria de Jaume Oliveras, que va ser qui primer la va fer l’any 1904. Es tracta de recórrer 83.4 km, amb un desnivell acumulat de 5.980 m, en menys de 24 hores, per un itinerari que travessa els parcs naturals del Montseny, Sant Llorenç de Munt i Montserrat.

Era un repte, una aventura, i també una incògnita. Hi anava sola, mai no havia fet una marxa de resistència com aquesta i havia entrenat poc, però volia viure aquesta experiència i comprovar fins on podia arribar. L’ 1 de juliol es van obrir les inscripcions per Internet i, talment, com si es tractés d’un famós grup de música, en poc més de 24 hores es van acabar les 3.000 places disponibles. L’expectació creada havia superat totes les previsions. Jo havia aconseguit in extremis inscriure-m’hi i ja no hi havia marxa enrere.

L’organització és impecable. Tot està perfectament calculat. És admirable l’entrega de la gent que col·labora en avituallaments, controls, punts de sortida i arribada i en altres indrets del recorregut. El camí està ben marcat i en els llocs perdedors hi ha una persona que indica el camí que cal seguir. Tot està al seu lloc, el caminador no hi troba a faltar res i és només l’esforç i la determinació a acabar-la el que permetrà aconseguir el repte.

I és que la Matagalls-Montserrat és molt més del que m'esperava, no tant per la duresa (d’això ja estava advertida), sinó per totes les sensacions que s’hi viuen. Les olors del bosc i de terra humida, les converses, i també els silencis, el caliu en els avituallaments i, molt especialment, la màgia de la nit que embolcalla els caminadors amb la presència imponent de la lluna i de la filera de llums que van avançant. La sortida del sol ofereix un espectacle únic, veure Montserrat per primer cop produeix una gran alegria i comprovar que cada cop Montserrat és més a prop és molt emocionant.

L’endemà de la marxa les conseqüències d’haver caminat tants km són evidents en peus i turmells, però és un mal que, passats uns dies marxa, i els records, en canvi, perduraran per sempre.

El meu més sincer agraïment a totes les persones que hi col·laboren i fan possible es pugui dur a terme un esdeveniment com aquest.

Un primer apunt

2010-09-30T00:16:00.001+02:00

Un primer apunt per inaugurar un bloc que tenia ganes de començar. Un bloc que neix amb la voluntat d’expressar les coses que em passen, que veig o que sento i compartir-les a la xarxa.

Tot va començar fa poc més d’un any quan vaig crear-me un compte a Twitter. Hi vaig entrar sense saber ben bé què era i quan encara no se’n parlava gaire, però ben aviat m’hi vaig començar a familiaritzar i em va ben atrapar. La immediatesa en què arriba la informació, la complicitat que s’estableix amb persones afins, el seguiment que es pot fer de debats o la possibilitat d’aportar comentaris i informacions d’interès em va semblar fascinant. Amb el temps, però, em vaig adonar que amb 140 caràcters a vegades no en tinc prou. La limitació a fer piulades d'un màxim de 140 caràcters està molt bé i segurament és la clau de l'èxit de Twitter, però però per parlar de segons quins temes necessitava tenir un espai on, sense la limitació dels 140 caràcters, pogués fer una anàlisi més profunda i pausada. I aquest espai és aquest bloc, un bloc on parlaré del que conec, del que m'és proper i de les coses que més m'interessen.