Tornarem a córrer!

Em fa molta il·lusió participar el proper 1 d’octubre en la IV cursa Lluís Companys, una cursa carregada de valor simbòlic que s’organitza en homenatge a l’Olimpíada Popular de Barcelona que finalment no es va realitzar per l’inici de la guerra civil espanyola.

Segons els organitzadors, la Fundació l’Alternativa i EUiA, l’objectiu és dur a terme el que no va ser possible fa més de 70 anys, donar a conèixer una iniciativa tan poc coneguda com l’Olimpíada Popular i retre homenatge a les persones que van haver de fugir de la repressió franquista, a les que van lluitar per la reconquesta dels valors democràtics i als atletes olímpics estrangers que van acabar unint-se a les files republicanes.

Els objectius, els valors, el recorregut i fins i tot el nom de la cursa no poden tenir més càrrega emotiva. Em documento (recomano especialment l’article de Miquel Pucurull) i llegeixo que l’Olimpíada Popular de Barcelona va néixer amb la clara voluntat de ser un esdeveniment esportiu alternatiu als Jocs Olímpics de Berlin, d’un caràcter marcadament xenòfob i racista, on es feia apologia del nazisme i dels seus valors racials i militars. Amb l’Olimpíada Popular Barcelona volia recuperar el veritable esperit olímpic: la pau i la solidaritat entre les nacions, que era tot el que justament s’estava negant en l’organització dels jocs de Berlín. En aquests jocs, a més, també es pretenia trencar amb el model de representació exclusivament estatal i potenciar la participació de les dones. Es van arribar a registrar 23 delegacions amb 6.000 atletes que havien de participar en 16 esports diferents. Tot un èxit per a l'organització que havia rebut moltes pressions en contra.

L’article ‘Els altres Jocs Olímpics de Barcelona’, d’Eduardo Vivancos, publicat a la revista Flama del Casal Català de Toronto, reprodueix molt bé alguns dels fets que es van produir just el dia abans del que havia de ser la inauguració oficial:

La nit del 18 de juliol, un dia abans de la inauguració oficial, es va arribar a fer un assaig general a l’estadi de Montjuïc. Aquella mateixa nit, Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que amb la col·laboració del cor de l’Orfeó Gracienc, havia d’executar l’endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l’Olimpíada. Durant l’assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l’assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l’Olimpíada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local.

Casals va quedar consternat. Es dirigí als músics i als coristes i els va dir: "No sé quan ens tornarem a reunir; us proposo que, abans de separar-nos, tots plegats executem la simfonia", i alçant la batuta continuà l’assaig culminant en la part final quan diu:

Abraceu-vos, homes,
ara que un gran bes
inflama els cels...

La coral també havia assajat l’himne de l’Olimpíada Popular, escrit pel poeta Josep Maria de Sagarra, que s’havia de cantar davant de milers de persones el mateix 19 de juliol:

No és per odi, no és per guerra
que venim a lluitar de cada terra;
sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
(...)
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Aquest himne, però, no es va poder cantar perquè justament al cap d’unes hores esclatava la guerra. Els fets que es van esdevenir a partir d’aquell dia van eclipsar l’Olimpíada Popular i tots els esforços organitzatius que s’havien fet. Ben poc se’n va parlar aleshores i ben poca cosa se n’ha dit posteriorment.

I és per tot això que em sembla de justícia recuperar la memòria d’aquesta iniciativa i dels valors que propugnava. Formen part de la nostra història i no els podem oblidar.

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a córrer! La meva més sincera felicitació als organitzadors de la Cursa Lluís Companys.

Fisonomia de la cursa, de Miquel Pucurull

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.Tu seràs la paraula viva,
la paraula vivia i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consiciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

L’amor, la mort i la pàtria són els grans temes de la poesia de Vicent Andrés Estellés. En aquest poema, el poeta troba el sentit de la seva vida, el seu lloc, lluitant pel poble al qual pertany. Ell veu que si deixés de ser poble no seria res perquè perdria la seva identitat.

Amb la reproducció d’aquest poema, m’afegeixo a la II Festa Estellés, una iniciativa que ha impulsat l’escriptor Josep Lozano per homenatjar el poeta cada 4 de setembre, data de l’aniversari del seu naixement, i que arran de la proposta de Víctor Pàmies, també està tenint una àmplia resposta a la xarxa.